Darrerament discuteixo més amb amics independentistes que amb amics unionistes, potser perquè, al capdavall, té més sentit discutir amb qui pensa a grans trets com tu que amb qui ho veu tot diferent de dalt i baix i no saps ni per on començar. I les diferències no giren només al voltant de si cal continuar amb l’alegre festival de simulacres d’investidura o bé fer un cop de cap i formar govern d’una vegada, sinó també amb una matèria més essencial que té a veure amb la percepció que tots puguem tenir de Catalunya. 

Em deia una d’aquestes amistats l’altre dia que, quan surts de Barcelona i t’endinses en el país, et trobes tot de pobles que bullen d’indignació contra l’Estat i per la República Catalana. Deu ser cert, i motius no els en falten: tenim els cops de porra i els llargs empresonaments preventius, sense judici, com a símbol final d’un incapacitat total, demostrada al llarg de la darrera dècada i mitja (el conflicte ja va començar amb el procés estatutari), per afrontar la vellíssima qüestió catalana amb alçada de mires, sense rèmores tribals ni càlculs electorals gallinacis i miserables. 

D’acord, però aquest amic meu es tapa les orelles quan li dic que, simplificant, a l’Hospitalet de Llobregat, a Cornellà o a Nou Barris també n’hi ha molta, de gent irritada, i profundament. Gent que treu foc pels queixals. Això sí, per motius antagònics. Són catalans que el mes d’octubre es van sentir violentats perquè unes forces polítiques que no arribaven a representar la majoria del cens els van voler ficar en una aventura que no desitjaven. Van sentir por: una reacció molt natural que, i això no es diu gaire, es troba, segur, entre les motivacions profundes de si més no una part del vot a Ciutadans. És la seva manera de veure-ho, i algun dret tindran a sentir el que senten, dic jo. Cal recordar que, per exemple, a l’Hospitalet, segona urbs del país, el 21-D, la suma d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP va representar el 25,8% dels vots.

Quina indignació és més legítima? Quina és més respectable? Això és com quan a una parella amb problemes un diu "estic patint molt" i l’altre li replica "no, jo més!". Doncs tots dos ho deuen passar malament, i davant dels sentiments no hi ha judicis ni categories. I tot plegat fa pensar que fins que els independentistes no comencin a interessar-se sincerament en la indignació dels altres no farem cap pas per sortir del forat en què som ara mateix. 

De la mateixa manera, també seria un detall que entre els contraris al projecte d’una república catalana hi hagués una mica més d’empatia i més afany de conèixer les raons de fons per les quals tants i tants veïns seus desitgen anar-se’n d’Espanya. Perquè reduir-ho tot a un cas d’alienació col·lectiva potser funciona, a l’engròs, com a versió "for export", per a les Espanyes, però a molts dels qui viuen entre nosaltres se’ls podria demanar que fossin capaços d’anar una mica més enllà.

Però a la premsa, a les columnes d’opinió, hi veig molt poques veus que parlin pensant en el conjunt de la imatge: dominen les que s’acontenten en estimular l’aplaudiment fàcil de la seva tribu, o una o l’altra. I no parlo d’equidistàncies, sinó de mirar de treballar per acostar, entendre, cosir i cohesionar. I perquè l’independentisme no passi a la història per, havent volgut fer de Catalunya "un sol país", hagi acabat fent-ne dos, ben cofois i ben indignats.