L'octubre de fa 23 anys, Rafa Nadal tenia els mitjons blancs plens de la terra batuda de les pistes del Club Tenis Bonasport, a la zona alta de Barcelona. Estava disputant, amb només quinze anys, un torneig Challenger, el segon rang del professionalisme governat per l'ATP. El seu rival, el croat Mario Radic, ja no sabia on posar-se. Cada pilota profunda, cada angle que intentava obrir, rebia la resposta immediata d'aquell marrec amb el cabell llarg i cos encara per construir. Lluny de l'exhuberància musculosa dels anys àlgids, en aquell moment Nadal encara era un adolescent prim, amb aquell punt de descoordinació dels qui encara tenen uns quants centímetres per créixer. Ja disposava, això sí, l'esperit de lluita que el portaria a l'elit. Mai una irrupció havia estat tan sonada en el món del tenis professional. Aquell dia, per cert, Nadal es va imposar a Daric en tres sets molt disputats. Al cap d'unes hores, després de menjar-se un entrepà, va jugar la següent ronda. Va pedre contra un jugador grec. Aquest dijous ha anunciat la retirada definitiva.
Que la irrupció va ser estrepitosa ho va tastar en directe Àlex Corretja només dos anys després, al Trofeu Comte de Godó. Amb només 16 anys -estava a punt de complir els 17-, Nadal va veure com Corretja arrencava amb un parcial de 3-0, però va encadenar sis jocs seguits fins que es va endur el primer set. Després no va poder mantenir la intensitat, però ja es veien detalls que indicaven que es convertiria en emperador de la terra batuda. Una dreta majestuosa, amb un efecte inaudit -se sabia on botaria la pilota, però no quina alçada agafaria; en directe hi havia moments que semblava ciència-ficció-, una capacitat atlètica fora de mida, un esperit de sacrifici incomparable. I una gestualitat carismàtica per aquells que gaudeixen dels gladiadors i, per què no dir-ho, de les rojigualdes. Nadal era un huracà, Nadal era el futur, i només cal anar als experts per corroborar-ho. "No havia vist mai ningú moure's així en una pista", va dictaminar André Agassi a les seves memòries. Tenia raó.
El tenista mallorquí es va consagrar a Roland Garros, on va acumular 14 títols entre el 2005 i el 2022. Hi ha algun ciclista que hagi guanyat en 14 ocasions el Tour de França, el Giro o la Volta a Espanya? Hi ha algun futbolista que tingui 14 Champions en el palmarès? O 14 lligues? Nadal també va trobar temps per gaunyar dues vegades l'Open d'Austràlia, el 2009 i el 2022, un gap de temps que explica moltes coses. Fa 15 anys se'l va endur després d'una semifinal de sis hores contra Fernando Verdasco i una final de més de cinc hores contra Roger Federer, i en fa dos va imposar-se a Daniil Medvedev, un dels millors de la generació actual. El mallorquí també ha col·leccionat victòries als Estats Units, i es va coronar a Wimbledon, el santuari del tenis. La final del 2008 contra Federer és una obra d'art.
Segurament el suís és qui més ha patit Nadal mentre van coincidir. L'efecte de la dreta del mallorquí sobre el revés a una mà de Federer -preciós, estètic, instagramejable abans que existís Instagram, però amb un punt antiquat per al tenis contemporani- era demolidor. En aquella final a Wimbledon, Nadal va saber sobreposar-se tenísticament a l'adversari. Ja no era una qüestió de força, o de joventut, o de capacitat de recuperació: era una qüestió de cops, d'habilitat, d'estratègia. Sempre se l'ha retratat com un jugador físic, perquè ho era, però només amb el físic no es guanyen 22 Grand Slams. No s'ocupa durant centenars de setmanes el primer lloc de l'ATP. Amb el físic no pots carregar-te un número u del món com Andy Roddick en el debut a la Copa Davis en plena post-adolescència. Nadal ha estat més que uns bons bíceps i uns bons quadríceps, encara que els hagi espremut al màxim.
Si la rivalitat amb Federer ja és història de l'esport, la que ha mantingut amb Djokovic juga a la mateixa lliga. És probable, de fet, que la rivalitat entre el serbi i Nadal hagi estat més prolífica en termes esportius i que hagi plantejat un repte més gran per als dos. Amb els números a la mà, Djokovic ha estat millor, perquè té més Grand Slams i enguany va endur-se la medalla d'or olímpica que Nadal li va prendre el 2008. A París, en els últims Jocs Olímpics, tots dos es van poder acomiadar a la pista en un duel que el serbi va guanyar amb comoditat. Feia temps que Nadal ja no era Nadal, o si més no el Nadal que tothom coneixia. El físic no acompanyava, els viatges es feien llargs i pesats, ja no tenia forces per competir. Perquè el mallorquí ha estat, de llarg, el millor competidor de la història del tenis.
Però també acumula, fora de les pistes, alguna mancança difícil d'entendre en ple segle XXI. En un moment en què s'elogien icones per abanderar determinades causes -Andrés Iniesta, per exemple, va trencar el tabú de la salut mental i la depressió- o per visibilitzar anomalies, Nadal ha estat conservador, potser perquè aquesta paraula li escau en termes polítics i socials. No va pair de bon grat que li posessin una capitana -Gala León- a l'equip de Copa Davis, i sempre s'ha pronunciat en contra d'igualar els guanys del tenis femení i el masculí. Té números, com a esportista, d'una altra època. I, segurament, alguna de les seves idees també siguin d'una altra època. El millor esportista individual espanyol de la història ha estat un referent amb la raqueta, però ha desaprofitat oportunitats fora de la pista.