Independentistes i comuns han jugat des del primer dia un joc consistent a fer servir una mateixa paraula per parlar de coses diferents. Els devia anar bé a ambdós sectors. Vull dir que sempre s’ha sabut que els comuns només apostarien de debò per un improbable referèndum pactat amb Madrid, a l’estil britànic. Per tant, no se’ls pot retreure cap engany. La seva no és una posició menyspreable, però no té res a veure amb la via unilateral. Ni quan diuen “referèndum” ni quan diuen “República” els comuns tenen al cap el mateix que els independentistes.

Vaig escriure un article –fa uns dies- on deia que un greu error de l’independentisme és voler seduir els comuns i, alhora, renyar-los tothora per no pujar al carro de la independència. Els comuns, els podemites, els poscos, Colau i tot el que gira al seu voltant tenen una agenda que no és la de la secessió ni tan sols la del referèndum, encara que hi hagi algunes personalitats en aquest univers que diuen ser propers a l’estelada. El full de ruta d’aquest aliança d’esquerres és substituir el PSC a Barcelona i, si poden, a tot Catalunya, per governar com més institucions millor, en un futur ideal on el món neo-convergent quedi reduït a la mínima expressió. No han vingut a fer cap revolució, només a vendre una socialdemocràcia repintada amb fraseologia indignada i folklore alternatiu. És ben legítim, esclar. Però no té res a veure amb l’onada que va començar el 2010 a Catalunya ni –atenció- amb el dret a decidir. Quan proclames que vols “decidir-ho tot” és que consideres l’autodeterminació un assumpte molt secundari.

Dit això, sóc del parer que les complicades relacions de Junts pel Sí i la CUP amb els comuns són un fals problema. És com una cortina de fum. És una vàlvula que serveix per expulsar el malestar del bloc independentista per les febleses pròpies. El problema principal de Puigdemont i Junqueras no és que Colau i Domènech vagin al seu aire. El problema és que amb els resultats obtinguts el 27-S un referèndum unilateral és extremadament complicat i ho saben des de fa mesos.

És fàcil de comprendre el que subratllo: n’hi ha prou d’imaginar que el 48% que representa l’actual majoria secessionista fos el 55% o el 58%. Amb uns percentatges més folgats a favor de les forces independentistes, un referèndum al marge del govern espanyol estaria blindat per un consens intern més fort, i això faria el procés menys vulnerable a les amenaces sobre polítics, funcionaris i empreses privades. Com que la partida s’està jugant en el terreny de la por i de les amenaces, els percentatges són vitals: a més gent, més coratge, més confiança i més seguretat per fer via. I Rajoy –de passada- se sentiria més pressionat a negociar una solució seriosa.

Les reunions oficials de l’independentisme per encarar la recta final –trobades dels partits o del Pacte Nacional pel Referèndum- busquen generar confiança i seguretat però, segons com es plantegin, provoquen l’efecte contrari. Quan hi ha xivarri i discòrdia, tot es fa més incert. En aquest context, només el grau de repressió de l’Estat pot alterar unes dinàmiques marcades pels percentatges que hem esmentat. Dit altrament: un excés de xarop de bastó podria fabricar –per reacció- la majoria imparable que les urnes no van acabar de generar. Em sembla que Rajoy –com Puigdemont- ho sap.