Jo ja t’ho vaig dir encara que no t’ho hagi dit mai. Som addictes al llum de gas que ens cuinen tot fent xup-xup, avesats a la llavor del dubte, que en comptes de fer-nos més curiosos i inquisitius ens torna tancats i indolents. Així ens tracten els governs i les persones que no ens convenen. Ens fan por, la fabriquen per nosaltres. La sequera, la contaminació, la vellesa, la tristesa i l’avorriment, tot és culpa nostra. Sí, culpa. Patim una malaltia ben estranya: quan més ens podem comunicar, quan tot sembla més senzill per dir la nostra, ens mosseguem el pensament amb l’autocensura. Com a societat i com a individus. Som incapaços de construir un discurs complet sobre nosaltres. Llavors no és autocensura, em diran. Sigui per por o sigui per vergonya, no és que no diguem, és que no escoltem, ens hem amputat les antenes, no sabem on trepitgem. Ara que parlo menys de política perquè sembla que m’he fet filòsof m’adono que hem après a parlar mentre ens hem tornat sords, i no ens importa gens. El llegir fa perdre l’escriure, podríem dir. És necessari diferenciar paraules com culpa i responsabilitat. I encara més deslligar-ho d’un altre mot vital: obligació. Però aquesta és una altra guerra. Està bé dutxar-se amb un cubell de company per aprofitar l’aigua que cau al principi, aquella gelada, aquella que espanta. I és fantàstic anar mostrant les nostres emocions, si dic el que sento tot anirà millor i segur que m’entens i alabat sia Déu. Potser sí, ens han dit que ho fem, i subratllant-nos que com és possible que no ho féssim fins ara. Ben segur grans pensaments. Però les bones idees i les intencions nobles acostumen a portar problemes.
La responsabilitat va abans que la culpa; és l’activitat vital. Tot el que fem, el que endeguem, somiem, maleïm, odiem, facilitem, exposem... són el nostre tot, són camins que hem de fer sols, com diu la cançó. Som responsables de fer camí. Amb la definició de culpa apareix la intenció. Però això no ens fa sentir culpables. Mirar el got buit, pensar que ja no hi ha solució, que no hem fet tot el que calia, que és culpa nostra. Per principi, culpa comporta voluntat, però nosaltres l’usem com a condemna externa; ens fan culpables. Aquesta derrota moral viu del no voler escoltar, de no fer l’esforç d’entendre, de no fer peu a terra. Preferim ser culpables a responsables. Hem deixat que s’instal·li una ètica perdedora en el nostre dia a dia. Tan eufòrics que hem volgut estar quan no teníem cap motiu. Ens poden les ganes de melangia i tristor, i el més important: foragitar el nostre instint, externalitzar el nostre desig, posar-nos al seient del copilot. És com dir que Madrid ens treu la Fórmula 1. Ningú ens treu res, ho hem fet bé, i els altres també. La vida és això, ens rasca, ens colpeja, i sovint ens fa caure. I la nostra heroïcitat és adonar-nos-en mentre ensopeguem que acabarem caient. Que és inevitable el cop. La tranquil·litat que ens dona saber el final. El nostre mal és la incertesa voluntària.
No hi ha altra recepta que la franquesa, lluny del sincericidi, i tot i semblar del nou catecisme la cosa va per aquí. S’ha de ser valent, molt, per dir-se a un mateix que la vida és com és i que toca surfejar, viure esperant una onada que valgui la pena. Primer valent per dir-s’ho un mateix, però sobretot perquè després ve el primer pas d’un trajecte sense retorn. I això no va de creixement personal ni de vendre galindaines. Marc Aureli deia allò que l’amabilitat és invencible fa poc li he dit a una de les persones àncora de la meva vida que no hi ha res més poderós que parlar amb el cor. Ha vist que no anava de broma, es nota quan soc seriós. Sí, costa ser més cursi. Però la franquesa requereix coneixement i seguint afiliats a l’autoengany no podrem ser mai autèntics. Incompatible. El nostre cercle viciós és tant lamentable com simplista. No ens mereixem la realitat que vivim perquè no és genuïna, parlem d’intel·ligència artificial quan, avui, no podem usar conceptes fidedignes, ni paraules segures. Estem assassinant la nostra base, asfixiant la guspira que ens dona vida, ofegats per la grisor autoimmune. No és que no ens deixin ser el que volem ser, és que som incapaços d’imaginar-ho, enredats en un sentiment de culpa absurd que ens nega la realitat i ens treu la responsabilitat de somiar.
La responsabilitat va abans que la culpa; és l’activitat vital. Tot el que fem, el que endeguem, somiem, maleïm, odiem, facilitem, exposem... són el nostre tot, són camins que hem de fer sols, com diu la cançó. Som responsables de fer camí. Amb la definició de culpa apareix la intenció. Però això no ens fa sentir culpables. Mirar el got buit, pensar que ja no hi ha solució, que no hem fet tot el que calia, que és culpa nostra. Per principi, culpa comporta voluntat, però nosaltres l’usem com a condemna externa; ens fan culpables. Aquesta derrota moral viu del no voler escoltar, de no fer l’esforç d’entendre, de no fer peu a terra. Preferim ser culpables a responsables. Hem deixat que s’instal·li una ètica perdedora en el nostre dia a dia. Tan eufòrics que hem volgut estar quan no teníem cap motiu. Ens poden les ganes de melangia i tristor, i el més important: foragitar el nostre instint, externalitzar el nostre desig, posar-nos al seient del copilot. És com dir que Madrid ens treu la Fórmula 1. Ningú ens treu res, ho hem fet bé, i els altres també. La vida és això, ens rasca, ens colpeja, i sovint ens fa caure. I la nostra heroïcitat és adonar-nos-en mentre ensopeguem que acabarem caient. Que és inevitable el cop. La tranquil·litat que ens dona saber el final. El nostre mal és la incertesa voluntària.
No hi ha altra recepta que la franquesa, lluny del sincericidi, i tot i semblar del nou catecisme la cosa va per aquí. S’ha de ser valent, molt, per dir-se a un mateix que la vida és com és i que toca surfejar, viure esperant una onada que valgui la pena. Primer valent per dir-s’ho un mateix, però sobretot perquè després ve el primer pas d’un trajecte sense retorn. I això no va de creixement personal ni de vendre galindaines. Marc Aureli deia allò que l’amabilitat és invencible fa poc li he dit a una de les persones àncora de la meva vida que no hi ha res més poderós que parlar amb el cor. Ha vist que no anava de broma, es nota quan soc seriós. Sí, costa ser més cursi. Però la franquesa requereix coneixement i seguint afiliats a l’autoengany no podrem ser mai autèntics. Incompatible. El nostre cercle viciós és tant lamentable com simplista. No ens mereixem la realitat que vivim perquè no és genuïna, parlem d’intel·ligència artificial quan, avui, no podem usar conceptes fidedignes, ni paraules segures. Estem assassinant la nostra base, asfixiant la guspira que ens dona vida, ofegats per la grisor autoimmune. No és que no ens deixin ser el que volem ser, és que som incapaços d’imaginar-ho, enredats en un sentiment de culpa absurd que ens nega la realitat i ens treu la responsabilitat de somiar.