La campanya de les eleccions europees, més abonades que de costum a la inanició informativa si no fos perquè hi ha una investidura pendent a Catalunya i perquè a Madrid han imputat Begoña Gómez, està a punt d'acabar-se i deixarà uns quants debats pendents. Un dels més rellevants és el futur econòmic d'Europa després d'anys de despesa pública per pal·liar els efectes de la pandèmia -què hauria passat sense el coixí de les mesures excepcionals adoptades?- i, després, per afrontar la guerra a Ucraïna? La inflació, principal maldecap de les famílies en els últims dos anys, ha permès a les administracions multiplicar la recaptació, i la pujada dels tipus d'interès ha engreixat les butxaques dels bancs.
Però tot això ja s'està acabant, i de fons ja es poden escoltar les veus que alerten de regles fiscals més restrictives a nivell comunitari. Un dels arguments que feia servir Pere Aragonès per demanar l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat del 2024 era que suposaven l'última oportunitat de fer-los expansius. Tothom compta que, amb una davallada de la inflació de cara a l'elaboració dels següents comptes, les bestretes del sistema de finançament que espera el Govern seran menors de les d'enguany. Per tant, encara que la situació global estigui més sanejada que quan es va fer el traspàs de poders del 2010 -per citar l'arrencada oficial de les retallades- entre José Montilla i Artur Mas, qui ocupi el despatx de president en els mesos vinents no ho tindrà gens fàcil per gestionar les finances. El dèficit fiscal de 22.000 milions d'euros ho impregna tot, a banda.
Un dels exemples que serveixen per il·lustrar-ho és que l'Hospital de la Vall d'Hebron tancarà el 24% de llits durant l'estiu, com ha avançat aquest dijous El Periódico. La situació als centres d'atenció primària també pot ser complexa en els mesos de vacances, perquè la contractació de substituts és més complicada arran de la pròrroga pressupostària. En el cas de la Vall d'Hebron, per cert, la direcció assenyala que ballen 33 milions d'euros pel pressupost arran dels sobrecostos de la Covid, que va portar al límit el sistema sanitari. Els fons extraordinaris de l'Estat, malgrat la insistència de la Generalitat, no han arribat més.
Quin és el panorama que arribarà si les polítiques expansives s'acaben o, dit d'una altra manera, si tornen a sonar els tambors de l'austeritat? Hi ha una prèvia, en tot cas: hi ha dos tipus d'austeritat. La que es fa per necessitat -és a dir, per controlar la despesa pública i consolidar-hi un component de responsabilitat, en la mesura que són els recursos de tothom- i la que es practica per gust. O per ideologia, que pot tendir a ser el mateix. Quan Mas va arribar a la Generalitat a principis del 2011 ho va fer amb un programa liberal que va anticipar les retallades que vindrien amb Mariano Rajoy a la Moncloa. La simplificació administrativa servia com a paraigua amable d'una reforma del sector públic que no va funcionar. "Hem tocat os", va dir l'expresident al cap d'uns anys, cavalcant ja el procés.
El problema si arriba una nova etapa d'austeritat és que els pilars sorgits de les successives crisis dels últims anys encara són fràgils. Després d'haver passat per un període inflacionari -amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu-, de veure com pujava el preu de les hipoteques i de com el mercat de lloguer continua disparat -a l'espera de si funcionen les mesures reguladores a les zones tensades-, res fa presagiar bones notícies. El tancament de llits a la Vall d'Hebron és indicatiu del que passarà si l'austeritat torna a treure el nas.