En el meu darrer article apuntava la necessitat de “cohesionar al màxim la societat catalana al voltant de reivindicacions de caràcter transversal assumides per àmplies majories socials (...) amb la voluntat de resistir l’embat, defensar l’autogovern i garantir una defensa sòlida del procés de construcció nacional”. I afegia que això serà precís tant si en les pròximes eleccions espanyoles guanya la suma de PP i Vox, com si els resultats electorals fan viable la reedició d’una nova versió de la majoria de la moció de censura. En tots dos casos, el sentit de les reivindicacions polítiques el resumia amb tres conceptes: Rodalies, català i amnistia.
 
De què depèn la continuïtat actualitzada del procés de construcció nacional? Bàsicament del reforçament del subjecte polític, la transformació del model social i la definició d’un projecte col·lectiu. Sense identificacions col·lectives solidàries no hi ha subjecte polític capaç de transformar el model social i definir un projecte propi. Quin nou model? Un model que hauria de reforçar la cohesió social i les polítiques inclusives aprofundint en la transformació verda, la transformació feminista, la transformació digital i l’aposta pel coneixement. I quin projecte col·lectiu? Un projecte en el qual l’horitzó de sobirania nacional pren la forma de la suma de moltes sobiranies: la cultural, l’energètica, la financera o la política.
 
En aquest context, quin sentit té prioritzar davant la política espanyola reivindicacions polítiques com ara Rodalies, el català o l’amnistia? De fet, totes tres representen àmbits més amplis i totes tres remeten al poder. Considerem-les breument.
 
Rodalies. Rodalies és el símbol més evident de l’abandonament dels poders de l’Estat de les necessitats quotidianes de les classes populars catalanes. Un desastre crònic sense pal·liatius que afecta la mobilitat diària de milers i milers de treballadores, treballadors, estudiants o jubilades i jubilats. Cap raó social, tècnica o operativa justifica l’obtusa negativa a fer efectiu un traspàs integral (amb el finançament corresponent) a l’autogovern català. Però en aquest cas, com en el de la gestió del sistema aeroportuari o el sistema tributari i de finançament, l’Estat viu la més mínima concessió com una dolorosa amputació. En aquest terreny, la contradicció frontal entre les necessitats de la societat catalana i la lògica centralista estatal és d’una evidència palmària.
 
Llengua. Els conceptes de llengua i cultura no són intercanviables, però el sistema lingüístic és, alhora, producte històric i eina bàsica de socialització i producció simbòlica. La llengua articula la comunicació humana i fa possible la creativitat cultural. La llengua, en definitiva, és un factor de cohesió social imprescindible. I, en el cas català, un element amb un potencial d’identificació col·lectiva extraordinari. Per això mateix, recuperades les institucions catalanes, a mesura que avançava el procés d’extensió social de l’ús del català, augmentava l’hostilitat cap a la llengua catalana per part dels poders d’Estat. Una hostilitat que va consolidar en la segona legislatura de José María Aznar. Vista l’evolució dels darrers 15 anys, l’evidència també és palmària: evidenciat de totes les formes possibles que l’estat espanyol renega de tot compromís en la defensa i la promoció de la llengua catalana, garantir la continuïtat de la llengua i la cultura catalanes requereix que l’autogovern català assumeixi les competències culturals pròpies d’un Estat. I també que, en la mesura de les seves possibilitats (forçant-les, si cal), la Generalitat actuï ja amb la màxima ambició estatal en el camp de la llengua, l’audiovisual, l’educació i la cultura.
 
Amnistia. Per més que els dirigents del PSOE s’esforcin a fer veure que Catalunya ja està instal·lada en la “normalitat”, els fets són tossuts. Hi ha exili, inhabilitacions, causes judicials obertes a independentistes... En fi, per si no estava prou clar, la recent resolució de cinc relators de l'ONU insta al govern espanyol a prendre mesures per aturar la “persecució” política contra ERC i la resta del moviment independentista català... És a dir, tercera evidència palmària.
 
Tal com considera una àmplia majoria de la ciutadania catalana -i pot entendre l’opinió pública internacional-, el conflicte entre Catalunya i l’Estat és un conflicte de naturalesa estrictament política. De fet, un conflicte polític de manual. I els manuals són clars: en tot context democràtic, aquesta mena de conflictes només poden trobar sortida consolidant escenaris de negociació i fent possible la lliure expressió democràtica. Per això mateix, i més enllà d’interessos tàctics partidistes de vol gallinaci i recorregut curt, la reivindicació de l’amnistia i l’acord de claredat s’acabaran obrint camí. Temps al temps.