En condicions normals, jutjar un polític per dos titulars seria un exercici de reduccionisme, però no ho és si el polític en qüestió és qui ha convertit el titularisme en la seva estratègia. Si jugues conscientment i sistemàtica a fabricar titulars com a mètode de fer política, és just que se’t jutgi pels titulars i res més. I la incursió barcelonina de Gabriel Rufián (dijous a Catalunya Ràdio i divendres a la Pompeu) ha deixat dos titulars desastrosos i impropis d’un polític d’esquerres i independentista.
Dijous, a Catalunya Ràdio: “El problema de Barcelona, quin és? És que la gent no et posa un cafè en català? (Pausa dramàtica i esbufec) Podria ser. El català és molt important. Jo parlo amb els meus fills en català. I jo no penso en català eh! Jo soc castellanoparlant. Per mi el català és molt important, cal protegir el català, el català és l’idioma del meu país. Ara bé, el principal problema de Barcelona és l’habitatge. És l’habitatge. Si no parlem d’habitatge som marcians. Som extraterrestres”.
La frase no hi ha per on agafar-la. Primer, perquè el seu partit (i tota l’esquerra catalana) ja fa temps que ha posat la qüestió de l’habitatge en el centre de l’agenda. Cal recordar-li a Rufián que, si el 2028 els pisos turístics desapareixeran de Barcelona, serà gràcies a una llei impulsada per la seva companya de partit Ester Capella quan era consellera de Territori? O que, si l’Ajuntament i l’ICF li finançaran a la gent el 20% de l’entrada d’un pis que no cobreix la hipoteca, serà per una iniciativa de la secretària general del seu partit, Elisenda Alamany? Qui són, aquests marcians que no parlen d’habitatge? Quina esquerra hi ha, a Catalunya, que no hagi posat l’habitatge com a prioritat de la seva acció política? De qui parla Rufián?
Rufián no només s’inventa un fals problema (una esquerra que no parla d’habitatge), sinó també un fals dilema, quan contraposa habitatge i llengua. Per dir que una cosa és crucial, cal suggerir que l’altra no ho és tant? Estem avesats a aquesta mena de contraposicions demagògiques per part de dirigents de la dreta, del PSC, i també d’aquesta esquerra que ara fa actes amb Rufián, però mai no ho havíem escoltat d’un polític d’ERC.
De fet, el cap de files dels republicans a Madrid demostra que no ha estudiat seriosament el tema. A Londres, París, Madrid o Màlaga, la gentrificació dels barris té un impacte socioeconòmic brutal, però no lingüístic. A Barcelona, en canvi, els té tots dos, per l’expulsió constant de parlants de català de la ciutat. Crisi d’habitatge i retrocés lingüístic són dues cares de la mateixa moneda. L’ús social del català a Barcelona ja està per sota del 25%. Quin polític catalanista pot no considerar això un problema que mereix estar a dalt de tot de la llista de prioritats, al costat de l’habitatge? No és la defensa del català un dels motius principals per anar a votar contra la ultradreta a les pròximes eleccions espanyoles?
El segon titular de la visita de Rufián va arribar divendres, a l’acte amb Irene Montero a la Pompeu Fabra: “prefereixo omplir tiktoks que no biblioteques”. És una evidència que la ultradreta ho fa molt bé a les xarxes socials i que aquesta habilitat ha estat clau en el seu creixement entre els joves. També és una evidència que Rufián és segurament l’únic polític català capaç de competir amb els ultres en visibilitat i impacte a les xarxes, per la qual cosa tots els demòcrates li hauríem d’estar agraïts. Els que tenim fills sabem que ara mateix, als instituts de Catalunya, els nanos es divideixen en dos blocs: els que estan esperant a tenir 18 anys per anar a votar VOX o AC (segons el barri), i els que esperen la majoria d’edat per poder votar Rufián (no ERC, Rufián). Sense Rufián, la ultradreta no tindria rival a les xarxes.