Sovint, en periodisme, la notícia és que no salti la sorpresa. És exactament el que està passant des que va arrencar a Madrid el judici pel cas Kitchen, centrat en les maniobres del Ministeri de l'Interior de Jorge Fernández Díaz contra Luis Bárcenas, el tresorer més conegut d'Occident. No hi va haver cap novetat en la declaració de Mariano Rajoy, no hi ha haver cap novetat en la declaració de María Dolores de Cospedal i tampoc hi ha hagut cap novetat en la declaració de Soraya Sáenz de Santamaría, que ha comparegut aquest dilluns davant l'Audiència Nacional. Feia temps que l'ex-mà dreta de Rajoy no es col·locava sota els focus, còmoda com està en un bufet d'elit.
Com Rajoy, Sáenz de Santamaría -inesborrable el record de la seva bossa de mà a l'escó de l'expresident del govern espanyol durant la moció de censura del 2018- va deixar la política activa quan Pedro Sánchez va aterrar contra pronòstic a la Moncloa. Una de les últimes responsabilitats que va ocupar va ser la d'ordenar el funcionament del dia a dia de la Generalitat durant l'aplicació de l'article 155, que ella mateixa va supervisar. Quan les coses es posaven serioses, Rajoy sempre li feia els encàrrecs més delicats: la reforma de la Constitució en plena onada de retallades, l'abdicació de Joan Carles I -redactada colze a colze amb Alfredo Pérez Rubalcaba- o la gestió dels pitjors moments del procés.
Durant els governs del PP de la dècada passada es va estendre la percepció que hi havia dos bàndols. Un, encapçalat per Cospedal, menys amic de contemporitzar i més favorable a les decisions irreversibles. En altres paraules, els qui haurien aplicat el 155 després l'aprovació al Parlament de les lleis de desconnexió -què hauria passat si a la Moncloa haguessin sabut que Carles Puigdemont era reticent a validar la llei de transitorietat jurídica, com va confessar a un dels seus consellers?- sense necessitat d'esperar a la declaració d'independència. L'altre bàndol, el de Sáenz de Santamaría, era presumptament més moderat, més dialogant. Oriol Junqueras, per exemple, s'hi va reunir.
I què va passar? Que els sorayos, que és com s'anomenava el sector arrenglerat al costat de l'exvicepresidenta espanyola, van perdre el congrés on es va decidir la successió de Rajoy. Una aliança entre Cospedal i Pablo Casado va permetre al jove dirigent de Castella i Lleó assumir el timó del PP. No sabia que no aguantaria ni tan sols quatre anys en el càrrec. El turbonacionalisme d'Isabel Díaz Ayuso se'l va endur per davant, i la tria d'Alberto Núñez Feijóo no ha servit per consolidar cap pista moderada per al PP, com en teoria hauria agradat a dirigents de l'estil de Sáenz de Santamaría. L'aparició de Vox impedeix atemperar posicions, com es demostra cada dia a les autonomies i al Congrés.
La realitat del cas Kitchen, en tot cas, exemplifica fins a quin punt que les grans lliçons sobre legalitat, estat de dret, compliment de les normes i funcionament immaculat de les institucions només aplicava als adversaris. L'exvicepresidenta espanyola, inflexible a l'hora de concedir marge per no aplicar el 155, encarregada de monitorar la Generalitat mentre va durar la intervenció de l'autonomia, resulta que no sabia res de què feia el govern espanyol per aturar Bárcenas. Tot i que podria ser plausible, si es tenen en compte segons quins precedents: Sáenz de Santamaría era l'encarregada de saber on eren les urnes de l'1-O, perquè és el que va ordenar al CNI. D'això sí que no en sabia res.