La decisió de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso de no anar a la ronda de trobades amb Pedro Sánchez sobre el finançament és el darrer episodi de ruptura institucional que protagonitza la dreta espanyola. Alberto Núñez Feijóo, després de formular una suau discrepància amb la seva companya de files, ha acabat mostrant-li suport. Una nova mostra de la feblesa del seu lideratge, que no se sap si té un fons moderat que subordina a arribar a la Moncloa o si respon a un pragmatisme pur sense pretensions ideològiques.
Sánchez va assenyalar Ayuso quan va assegurar, en el debat sobre immigració celebrat recentment en el Congrés, que el líder del PP no es trobava a l'hemicicle. La voluntat de la Moncloa d'aprofitar al màxim l'existència de Vox i les ambicions de la presidenta madrilenya per erosionar Feijóo és clara. Però el cert és que dos anys després d'haver entrat en una seu de Génova en flames, Feijóo no ha estat capaç de dibuixar un perfil propi. En tot cas, l'única pressió que l'obliga a modificar posicions en algun moment li ve per la dreta.
Ayuso ha acompanyat el reu rebuig a anar a la Moncloa d'una terminologia bel·licosa, ferida com està pel cas de corrupció que ha atrapat la seva parella. Però és que el vocabulari utilitzat per la dreta espanyola és impropi dels cànons conservadors europeus. El problema és que en aquests moments aquests cànons són molt qüestionats arreu. Ho són al bell mig de les institucions europees, quan Ursula von der Leyen elogia les propostes antiimmigració de Giorgia Meloni.
És aquest gir a la dreta que s'observa en molts països el que fa improbable, si no una il·lusió, pensar en un gir centrista o moderat del PP a curt o a mitjà termini. Hi pot haver les persones en un partit tan extens com el dels populars, però el que no hi ha és un discurs alternatiu a Ayuso, ni tan sols una tàctica diferent que articuli formes i tons de sintonia diversa.
Històricament, per la dreta espanyola la política no és la ciència de governar o de guanyar unes eleccions sinó l'art de la conquesta del poder. És una tradició llarga que, després de la Transició i els anys 80, quan havia de fer cura de repòs després de la dictadura, ha tornat amb més nervi. Per això va fer fortuna els anys 70 el terme "dreta civilitzada", que es va vincular durant un temps a la figura de l'exministre d'Exteriors José María de Areilza.
És una deriva preocupant la del Partit Popular, que revela amb el bloqueig que ha mantingut en molts organismes i institucions, del CGPJ -fins fa poc- a RTVE, la seva concepció patrimonial de l'Estat. I és preocupant, sobretot, perquè en aquesta croada el PP no està sol. Amb una UE acomplexada davant l'ofensiva de les Meloni i els Orban, l'èxit del trumpisme, de produir-se, no farà més que envalentir una dreta espanyola que, com s'havia dit dels Borbons a la França napoleònica, no ha oblidat res, però no ha après res.