Ni el govern del PSOE ni els partits independentistes volien alçar-se de la taula. Pedro Sánchez sap que amb Ciutadans i el PP, de nou a les ordres del cabdill Aznar, no hi té res a fer i que la seva continuïtat a la Moncloa està, si més no a curt o mig termini, condicionada a entendre's amb ERC i l'espai neoconvergent. I aquests saben que necessiten més força i més determinació per aconseguir la república i que la via unilateral –dijous al Parlament van votar en contra d'una moció de la CUP que demanava fer-la efectiva– no és transitable. Cal, per tant, recompondre la situació i diàleg amb l'Estat. Agradi o no al conjunt dels actors independentistes, aquesta és la decisió que han pres, fent-la pública de forma més o menys explícita, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.

Els dos governs fa mesos que temptegen el diàleg. Pere Aragonès, Elsa Artadi i Carmen Calvo hi han invertit hores i tota la capacitat política de què disposen. Aquest divendres ha semblat, però, que tot se'n va en orris. És creïble que tot sigui degut a la presentació d'unes esmenes a la totalitat als pressupostos espanyols que estaven més que anunciades si el paper de la Fiscalia al judici del Suprem no canviava i no es negociava el dret a decidir? És evident que no, i que ningú es pot fer el sorprès. Hi havia marge per retirar les esmenes a la totalitat i permetre la tramitació, però calien gestos que la manifestació espanyolista de diumenge ha allunyat.

Sánchez està espantat pel que passa fora del PSOE però també dins -les urgències dels barons pensant en les eleccions de maig són tremendes- i a la Moncloa, on impera el tacticisme propi de qui té una majoria molt precària, han ideat un gir argumental en l’intent de punxar el globus de la manifestació de diumenge. Si la concentració és contra el diàleg amb els independentistes i proclamen que no n'hi ha, perdrà sentit i assistència, pensen.

Però em temo que s'equivoquen. La dreta, en qualsevol de les seves tres expressions, no deixarà anar l'os d’un govern sotmès als independentistes i a l'esquerra radical i antisistema. De fet, els discursos que -en privat- fa Manuel Valls no es mouen, per exemple, d'advertir contra l'aliança Maragall-Colau. I ell serà una de les estrelles aquest diumenge a la plaça de Colón, de bracet de la versió espanyola del Front Nacional francès. Un argumentari que els dirigents i candidats d'aquesta trinitat repetiran una i altra vegada.

És possible que la situació no es comenci a asserenar (altra cosa serà que el diàleg doni algun resultat) fins que el PSOE aterri a la realitat i assumeixi que el PP no acceptarà mai cap negociació, ja sigui per un Estatut, una reforma constitucional o per posar un relator a una reunió. Sempre s'estaran "rifant Espanya". Tant li fa la intenció i la intensitat del diàleg. L'anticatalanisme i la caricatura donen vots i la dreta nacionalista no es mourà d'aquest guió.

El que ha de decidir Sánchez és si vol intentar una solució, que no hauria de tenir cap altra lògica que el respecte a la voluntat dels catalans. Perquè si és que sí ha de ser imaginatiu i transgressor. La via unilateral no ha funcionat per falta de determinació i de massa crítica, d'acord. Però tampoc ho va fer l'Estatut, que es va retallar legalment, primer al Congrés dels Diputats i després al TC, ni el 155, que ni tan sols els va servir per prendre la majoria absoluta al bloc republicà. Si el PSOE no vol quedar atrapat en la manifestació nacionalista de diumenge a Madrid no pot aturar-se just a la cruïlla.