L'últim dia de l'any que hem deixat enrere se celebrava la Diada de Mallorca. De fet, és una celebració que ha quedat en mans de la societat civil. El govern conservador participat per l'extrema dreta està aplicant de forma sistemàtica i amb previsible determinació el seu programa d'aculturació i erosió democràtica. La mateixa fórmula de govern i les mateixes polítiques que també s'estan aplicant al País Valencià.
Des d'una òptica nacional catalana, l'extrema dreta no és una amenaça més o menys remota. L'extrema dreta ja ha parasitat el govern a les Illes i al País Valencià. I no sembla que estiguem concedint prou atenció a aquest fet disruptiu. Quan José María Aznar va advertir en to amenaçador que abans es trencaria Catalunya que Espanya, estava pensant de forma preferent en el trencament de la unitat civil de la societat catalana.
Però a la sortida del franquisme el nacionalisme espanyol ja tenia molt clara la idea que trencar els ponts entre Catalunya, País Valencià i les Illes era bàsic per debilitar el projecte nacional català. Aquest fou l'origen de l'anomenada "batalla de València". Violència simbòlica -i no tan simbòlica- portada a l'extrem.
Qui pensi que aquest trencament de l'espai cultural i lingüístic català no afecta la viabilitat del procés d'autodeterminació de Catalunya no està tocant de peus a terra. En un sentit invers, han desconnectat de la realitat tant com aquells que encara creuen -o fan veure que creuen- que "ja hem votat" i que culminar la independència no és una qüestió de relació de forces; que és només una qüestió de voluntat i determinació.
Amb ritmes i formes diferents, a Barcelona, a València i a Mallorca "fer país", teixir i cosir la societat catalana ja és indissociable de la lluita contra les noves formes de feixisme. Per això, la prioritat és la combinació de polítiques inclusives i d'innovació transformadora. Des d'una òptica catalana, les polítiques inclusives tenen una triple dimensió: programes socials avançats, defensa de la llengua, l'educació i la cultura, i combat ideològic i cultural antifeixista. Al seu torn, la innovació transformadora també passa per tres apostes: el coneixement, el binomi digitalització/audiovisual i la transició ecològica.
Dins l'ecosistema polític ibèric no hi ha res més antagònic que els projectes culturals, econòmics i polítics que representen l'extrema dreta espanyola i el sobiranisme d'esquerres català. Només assumint aquesta cartografia bàsica el republicanisme català estarà en condicions de guanyar la "guerra de posicions" que està lliurant amb el nacionalisme espanyol hegemònic; el nacionalisme conservador i postfranquista que ja fa més de 25 anys que és liderat per José María Aznar.
L'any que tot just estem estrenant pot ser determinant pel decantament progressiu de la relació de forces. Molt bon any nou!
Des d'una òptica nacional catalana, l'extrema dreta no és una amenaça més o menys remota. L'extrema dreta ja ha parasitat el govern a les Illes i al País Valencià. I no sembla que estiguem concedint prou atenció a aquest fet disruptiu. Quan José María Aznar va advertir en to amenaçador que abans es trencaria Catalunya que Espanya, estava pensant de forma preferent en el trencament de la unitat civil de la societat catalana.
Però a la sortida del franquisme el nacionalisme espanyol ja tenia molt clara la idea que trencar els ponts entre Catalunya, País Valencià i les Illes era bàsic per debilitar el projecte nacional català. Aquest fou l'origen de l'anomenada "batalla de València". Violència simbòlica -i no tan simbòlica- portada a l'extrem.
Qui pensi que aquest trencament de l'espai cultural i lingüístic català no afecta la viabilitat del procés d'autodeterminació de Catalunya no està tocant de peus a terra. En un sentit invers, han desconnectat de la realitat tant com aquells que encara creuen -o fan veure que creuen- que "ja hem votat" i que culminar la independència no és una qüestió de relació de forces; que és només una qüestió de voluntat i determinació.
Amb ritmes i formes diferents, a Barcelona, a València i a Mallorca "fer país", teixir i cosir la societat catalana ja és indissociable de la lluita contra les noves formes de feixisme. Per això, la prioritat és la combinació de polítiques inclusives i d'innovació transformadora. Des d'una òptica catalana, les polítiques inclusives tenen una triple dimensió: programes socials avançats, defensa de la llengua, l'educació i la cultura, i combat ideològic i cultural antifeixista. Al seu torn, la innovació transformadora també passa per tres apostes: el coneixement, el binomi digitalització/audiovisual i la transició ecològica.
Dins l'ecosistema polític ibèric no hi ha res més antagònic que els projectes culturals, econòmics i polítics que representen l'extrema dreta espanyola i el sobiranisme d'esquerres català. Només assumint aquesta cartografia bàsica el republicanisme català estarà en condicions de guanyar la "guerra de posicions" que està lliurant amb el nacionalisme espanyol hegemònic; el nacionalisme conservador i postfranquista que ja fa més de 25 anys que és liderat per José María Aznar.
L'any que tot just estem estrenant pot ser determinant pel decantament progressiu de la relació de forces. Molt bon any nou!