L’escàndol de les reclamacions d’ajuts a famílies vulnerables que els havien cobrat sota la "confiança legítima" que tot era correcte, però que ara es consideren indeguts per antics errors de càlcul de l’administració, pren una descomunal i invisibilitzada dimensió quan s’apliquen a persones amb dependència i discapacitats. Les cartes no deixen d’arribar, amb recàlculs que es poden remuntar a més enllà de 2009.
El capacitisme triomfa cruel i barroer fins i tot en aquesta patètica ficada de pota que la Generalitat de la concòrdia disfressa de croada de modernització i rigor. Només cal veure el Decret llei 20/2025, de 30 de setembre, on l’intent de pal·liar el retorn de deutes causats per l'administració i aturar l'embargament de prestacions, amb possibilitat de condonacions de deute, exclou explícitament la infància i adolescència amb discapacitats, i també als adults: com si no existissin. Les prestacions per dependència queden fora del decret.
Com si no n’hi hagués prou amb el maltractament habitual i la migradesa de recursos, ara arriba l’acarnissament. Els ajuts de la infantesa es fan incompatibles amb el suposat accés al món laboral de la vida adulta: pas de l’etapa educativa, obligatòria i dret fonamental, al no tan fonamental dret al treball, i les persones que van al centre de dia o al centre ocupacional deixen de percebre el 50% d’una prestació que ja de per si resultava insuficient i pírrica.
En l’etapa adulta les persones més dependents no només no cobren per treballar, sinó que paguen per fer-ho. I l’administració, inútilment lenta, actualitza els seus PIA (Programa Individual d’Atenció) amb retard, i té la pocavergonya de cobrar els endarreriments a les persones més fràgils de la societat. Persones que ja suporten els endarreriments de la mateixa administració en la posada en marxa de serveis, i els seus incompliments constants en l’aplicació de les lleis vigents.
Plou sobre mullat a l’esquena i a les butxaques d’unes famílies sobreexplotades i empobrides per l’acumulació d’anys de sobrecàrrega de cura, sobrecàrrega de lluita i inundació burocràtica. S’acumulen els greuges sobre les vides esculpides a cop de tisorades de serveis, martellades de recursos incompatibles, inaccessibilitats, exclusions i constant vulneracions de drets a qui necessita cura i a qui la proveeix. Acumulació de greuges i virtuts: són vides esculpides també per la força col·lectiva de no quedar-se tancades a casa.
Els drets socials queden convertits en un deute d'arqueologia burocràtica i absoluta indefensió: qui guarda la paperassa de 20 anys enrere? D’on es poden recuperar diners gastats en cures bàsiques, teràpies i suports que la mateixa administració no proporciona? Al seu informe de 2025 presentat al Parlament la Síndica de Greuges s’hi va referir com una violència administrativa, i va dir textualment que "l’administració no pot traslladar la seva ineficiència tecnològica a les famílies vulnerables, trencant el principi de confiança legítima".
Les consideracions de la Síndica de Greuges marquen una base legal idònia per plantejar recursos contra aquest abús de la Generalitat, que no pot anar contra els seus propis actes, ja que si ha pagat una prestació durant anys sense qüestionar-la, la família té el dret de creure que tot és legal. L’error és exclusiu de l'administració i no es pot traslladar la responsabilitat al ciutadà, però cal castigar les famílies amb l’esforç de defensar-se? El dret a l'error de l'administració no pot ser, mai més, el seu dret a l'asfíxia de les persones.