Si Pedro Sánchez treia ferro a la fòbia a la llengua catalana atribuint-la a un mite o una exageració, en deu haver tingut prou aquesta setmana repassant les reaccions als seus tuits, els del seu perfil i els de La Moncloa, després de la reunió amb Quim Torra. Ep, piulades escrites en català després d’haver estat publicades només uns segons o minuts abans en castellà! Un lleig inadmissible per a molts ciutadans espanyols, que ens recorda que la suma de Twitter i d’exhibició "catalan-friendly" té efectes atòmics. I que mentre Catalunya no sigui independent, els espanyols hauran de continuar aguantant com els catalans anem tocant els nassos cada dia amb el català. Amics de l’Estat, ja ho sabeu: o autodeterminació o reivindicació permanent. No haver de suportar cap de les dues coses no és possible.

És veritat que la independència no garanteix una salut radiant per a una llengua (Irlanda o la mateixa Andorra en són casos il·lustratius; sembla que també Ucraïna) però hi ajuda molt, i només hem de mirar les bones condicions en què viuen els idiomes oficials de molts estats europeus amb una població comparable o inferior a la nostra. Però, bé, després d’uns anys en què no hem parlat gaire de llengua, perquè feia més nosa que servei en el context del procés sobiranista, és possible que en els pròxims temps tornem a fer-ho. És el que té la falta de perspectiva (real o il·lusòria) d’un estat propi, que t’obliga a tornar a fer de nacionalista. La qual cosa és francament pesada. Però, com sabem, la llengua catalana només té, essencialment, els catalanoparlants perquè la defensin.

O no? Pedro Sánchez, que no n’és pas, té ara una oportunitat de mirar d’evitar que, si més no, la llista de 110 casos de discriminació lingüística registrats en els darrers anys per la Plataforma per la Llengua, episodis que posen els pèls de punta i que si es produïssin amb el castellà serien motiu d’intervenció armada, continuï enfilant-se davant de les sensacions d’impunitat. També pot treballar per fer entendre a molts espanyols que no s’enfonsa el món si a determinades parts d’un estat hi ha règims lingüístics diferenciats. No fa gaire parlava amb una simpàtica fotògrafa finlandesa, de les illes Åland, on el suec és l’única llengua oficial. Sí, tal com sona. "I el finès no el parles?", li vaig preguntar. Va somriure. "Only bad words!".

Però arribats fins aquí, no n’hi ha prou a traslladar totes les exigències a l’Estat espanyol. Els catalanoparlants fa algunes dècades que associem la reivindicació lingüística a tabarra, anacronisme, folklore o, darrerament, nosa per als interessos del "procés". Això hauria de tornar a canviar. Una llengua com la nostra, amb tantes coses en contra, demana un cert sentit no sé si de la militància però sí d’una consciència quotidiana. Coses tan senzilles com parlar en català al botiguer que et sembla que fa cara d’estranger però que potser ha nascut aquí i agrairia que de tant en tant algú el fes sentir part de la comunitat. Sí, haurem de continuar tocant els nassos amb el català, allà, i de despertar de la letargia i l’autocomplaença, aquí. Tret, és clar, que la llengua ens importi un rave, que és un supòsit que no podem descartar.