Opinió

Tot el que no puc dir (i no et diré)

«M’he adonat que sovint, amb la gent que m’importa o que m’ha importat, he deixat de dir el què sentia o el que pensava»

Joan Foguet
23 de gener del 2024
Actualitzat a les 19:36h
Hi ha poques boires més espesses que les que ens posem nosaltres davant dels ulls. Pots perdre la vista, però no hauries de perdre la mirada. La falta de perspectiva és sensacional i colpidor. No sabem on som. Passa amb la consolidació del populisme arreu del món, però passa també per les coses que no diem. O pitjor encara, que no podem. Això ens diem. Estem mutilats, però som nosaltres que ens apliquem la guillotina. Pel que diran o sobretot per si ens responen. Ja no podem entomar rèpliques que no siguin totalment agradables. No volem patir gens ni gota. De nou l’angoixa d’haver perdut la brúixola, fins i tot hem extraviat les referències d’on no volem anar. Ens tanquem, no li puc dir, ens repetim. Tot i que ja sabem que tot això passarà, que l'única cosa que roman és el canvi. I això no ens tranquil·litza, no ens acarona l’ànima saber que vivim sobre un monocicle d’equilibri impossible. No trobem el com del canvi. Som com cucs de seda trencant la crisàlide per ser papallones. Perdoneu-me per ser tan carrincló. Papallones, sí, però marejades, plenes de cops i amb una ànima sense nord.

Ja encenc l’alarma. Potser és només que m’estic fent gran. La maduresa és perdre el Nord, literalment. Navegant sense ruta aparent, despertar del somni de la joventut, l’enyor d’un futur que mai arribarà. Diuen Los Elefantes allò que “Cada día creo un poco más / Que la edad nos va haciendo callar / Ya no digo tonterías "por decir" / Me asusta lo que creen de mí”. Sempre surto amb trossets de cançons pop. Soc superficial i defujo el que em pessiga la paciència. Però creia fermament que ara sabria com funcionen els botons del comandament, que ja em podria passar el joc. I no, anem surfejant en el tsunami -que no vingui ara l’Audiència Nacional- que és la societat relativista obsessionada amb el plaer a curt i l’oblit a llarg.

Perdoneu per si enganyo amb el títol, tot el que no puc dir, perquè no explicaré cap confidència que pugui haver recollit en la meva vida professional. Com deia aquell, valc pel que callo. M’he adonat que sovint, amb la gent que m’importa o que m’ha importat, he deixat de dir el què sentia o el que pensava. Em ve amb allò de George Eliot: “Mai és tard per ser allò que hauries d’haver estat”. Defenso que la sinceritat radical no té cap sentit. L’altra cosa és ser franc, però cal no oblidar els nostres codis de convivència. No cal recordar al teu amic que cada dia està més calb o que si l’altre ha estat més o menys encertat en la reunió de la feina. Ja podem dir sense que ningú es molesti que ara la qüestió no és l’eix dreta-esquerra, no. Ara és populisme llampant versus realitat avorrida. Abans es deia que no hi havia duros a quatre pessetes, i ara bàsicament el pensament demana titular en píndoles que visquin i mutin a les xarxes socials.

No és només el conte de l’emperador que va nu. Això ja ho hem passat. Volem pensar que vivim en una cançó d’en Joan Dausà, quan som més aviat narcotraficants d’afecte com si Breaking Bad es cotitzés amb egoisme, una altra paraula que té una connotació negativa en si mateixa. Com responsabilitat, com deure, fins i tot com honor. Una de les meves obsessions: perdem el sentit original de les paraules. Les esculpim amb ignorància, no busquem sinònims, o noves paraules. Ja no sabem què és l’amor, com volem saber què vol dir felicitat o llibertat? No distingim debat de batalla, ni ira de desacord.

Ens mantenim en això que ara t’ho diria, però no puc. Ens ha arrelat això. No t’ho puc dir, i no t’ho diré. I llavors? Per què no em dius que t’agrado? O que em vols? O que no t’agrada com he fet l’informe? I quan li diràs a algú que el que fa et molesta? Se’n diu ser assertiu. Però no, preferim les nostres pel·lícules de sèrie B. Ni tenim la societat que volem, ni el país en què creiem, ni la família que desitgem. La nostra bombolla d’incertesa controlada, amb decorats quotidians, ens permet estar feliços. Perquè es tracta d’això, no pas de viure perquè fa mal, ni que sigui poquet que ja és massa.

Un català de Barcelona i boig del Twitter (ara x). Soc periodista grafòman, militant i vigilant del Col·legi de Periodistes i del Grup Barnils. A la pràctica: acció en mitja dotzena de redaccions periodístiques (La Razón, Actual, Expansión, El Punt, El País i més). Més a joanfoguet.cat.

El més llegit