La falta de referents és un dels autèntics drames del nostre temps. Va morir Déu, va caure el Mur, va acabar la Història i ara la nostra banda sonora està feta de reggaeton. Els referents, els fars, són vitals, fins i tot per estar-hi en contra. Només comptem amb un dogma; viure la vida al màxim i ser feliços. I ens ho escriuen als sucres dels cafès i als anuncis del metro. Tot són somriures. Deia Abraham Lincoln que “la gent sol ser tan feliç com es proposa ser-ho”. L’esforç en la felicitat. Qui no vol ser feliç? En l'àmbit de màrqueting és un axioma imbatible. Si no ets feliç és cosa teva, juguem amb la culpa del que no està sempre amb la dopamina a cent. Aquesta adoració a la felicitat és tan sols una fugida cap endavant. Estem obsessionats amb viure una vida que no tenim -perquè no existeix- i farem el que sigui perquè encara que sigui mentida en puguem ser protagonistes, fins i tot renunciant a la vida mateixa amb un relat ensucrat que ens allunya del mirall. La vanitat d’Instagram o de tenir un cotxe molt gran amb motor petit.
Ens hem tornat addictes a la superficialitat, de fet només tolerem passar per sobre dels temes; a la feina, a l’amor, amb la família, on calgui. Toxicòmans de la solució fàcil i el final feliç. Fabriquem expectatives grandiloqüents. Si tu vols, tu pots, i no nois, això no va així. Defensem a peu i a cavall que som i serem feliços. És una perversió recaragolada de l’individualisme. Entenent-lo com la llibertat de poder ser i fer sense que ningú més et digui què has de fer, per resumir. Però això no pot arribar a ser mirar-se el melic de manera continuada. Per començar perquè això provoca que deixem d’actuar amb responsabilitat. Ser responsable dels errors també forma part de ser un adult funcional, i d’una societat sana. No cal anar flagel·lant-se, però sí entendre que no fas bé i com ho pots millorar. No sé si és filosofia o no, però ser amo del teu destí em sembla una idea poderosa per posar el peu a terra cada matí.
Ens fa por ser nosaltres mateixos. Té la seva gràcia, perquè sovint no sabem ben bé qui som, o bé tenim un retrat que han pintat d’altres. Decidir és renunciar. Aquesta feina i no l’altra, aquesta parella i no aquella que hauria pogut ser, aquell viatge, allò que li vaig dir. Som un recull d’errors i encerts. També d’encerts. I això, que fins ara era la nostra benzina vital, està desapareixent. Paralitzats per aquest terror a actuar per nosaltres mateixos ho estem regalant tot a una idea de què tot anirà bé, que acabarem sent feliços i que la millor manera per arribar a Shangri-La és actuar com si ja fossis feliç. Sentiments postissos i somriures de cirurgia estètica. La uniformització de la felicitat fa que no hi hagi un mínim llindar de l’esforç en la vida d’una persona. Preferim que ens tractin com a nens, no ser responsables: pagar i callar.
L'infantilisme és una malaltia contemporània, tremendament contagiosa. Tot ha de ser fàcil i no ens equivoquem mai. I no ho dic per una generació concreta, no va pel jovent només. Hem establert que se’ns deu no sé ben bé què, però li diem felicitat. Em fa pensar en allò de Francesc Pujols i de què algun dia els catalans aniríem pel món i ho tindríem tot pagat. Doncs així estem. Vivim en una societat que té por d’exercir la seva responsabilitat i compra les tesis bonistes, més intolerants que qualsevol religió, per tal de justificar la seva covardia sota somriures i piruletes. L’infantilisme ens porta a no comptar amb el valor del treball, de l’esforç o de la lleialtat.
A favor de tot el que ha fet el moviment woke per evidenciar moltes desigualtats socials i demanar solucions. Benvingut, però no pot ser que no hi pugui haver debat. No pot ser que estiguem tan desesperats per ser purs i feliços que ja no siguem capaços de dir-nos les coses. La radiografia que ens queda és la d’una societat que renuncia a la seva llibertat per poder fer un parell d’escapades l’any, sopar fora de tant en tant i tenir estius prop de la platja. Això sí, si els nens d’avui no entenen el que llegeixen és culpa de l’escola. Perquè, òbviament, ja res és cosa nostra, ni els nostres fills. De quin futur parleu? Només volem una nova dosi de felicitat exprés i no pas viure la vida real, la que està farcida de grisos, la que fa mal i fa riure, i la que, és clar, val la pena.
Ens hem tornat addictes a la superficialitat, de fet només tolerem passar per sobre dels temes; a la feina, a l’amor, amb la família, on calgui. Toxicòmans de la solució fàcil i el final feliç. Fabriquem expectatives grandiloqüents. Si tu vols, tu pots, i no nois, això no va així. Defensem a peu i a cavall que som i serem feliços. És una perversió recaragolada de l’individualisme. Entenent-lo com la llibertat de poder ser i fer sense que ningú més et digui què has de fer, per resumir. Però això no pot arribar a ser mirar-se el melic de manera continuada. Per començar perquè això provoca que deixem d’actuar amb responsabilitat. Ser responsable dels errors també forma part de ser un adult funcional, i d’una societat sana. No cal anar flagel·lant-se, però sí entendre que no fas bé i com ho pots millorar. No sé si és filosofia o no, però ser amo del teu destí em sembla una idea poderosa per posar el peu a terra cada matí.
Ens fa por ser nosaltres mateixos. Té la seva gràcia, perquè sovint no sabem ben bé qui som, o bé tenim un retrat que han pintat d’altres. Decidir és renunciar. Aquesta feina i no l’altra, aquesta parella i no aquella que hauria pogut ser, aquell viatge, allò que li vaig dir. Som un recull d’errors i encerts. També d’encerts. I això, que fins ara era la nostra benzina vital, està desapareixent. Paralitzats per aquest terror a actuar per nosaltres mateixos ho estem regalant tot a una idea de què tot anirà bé, que acabarem sent feliços i que la millor manera per arribar a Shangri-La és actuar com si ja fossis feliç. Sentiments postissos i somriures de cirurgia estètica. La uniformització de la felicitat fa que no hi hagi un mínim llindar de l’esforç en la vida d’una persona. Preferim que ens tractin com a nens, no ser responsables: pagar i callar.
L'infantilisme és una malaltia contemporània, tremendament contagiosa. Tot ha de ser fàcil i no ens equivoquem mai. I no ho dic per una generació concreta, no va pel jovent només. Hem establert que se’ns deu no sé ben bé què, però li diem felicitat. Em fa pensar en allò de Francesc Pujols i de què algun dia els catalans aniríem pel món i ho tindríem tot pagat. Doncs així estem. Vivim en una societat que té por d’exercir la seva responsabilitat i compra les tesis bonistes, més intolerants que qualsevol religió, per tal de justificar la seva covardia sota somriures i piruletes. L’infantilisme ens porta a no comptar amb el valor del treball, de l’esforç o de la lleialtat.
A favor de tot el que ha fet el moviment woke per evidenciar moltes desigualtats socials i demanar solucions. Benvingut, però no pot ser que no hi pugui haver debat. No pot ser que estiguem tan desesperats per ser purs i feliços que ja no siguem capaços de dir-nos les coses. La radiografia que ens queda és la d’una societat que renuncia a la seva llibertat per poder fer un parell d’escapades l’any, sopar fora de tant en tant i tenir estius prop de la platja. Això sí, si els nens d’avui no entenen el que llegeixen és culpa de l’escola. Perquè, òbviament, ja res és cosa nostra, ni els nostres fills. De quin futur parleu? Només volem una nova dosi de felicitat exprés i no pas viure la vida real, la que està farcida de grisos, la que fa mal i fa riure, i la que, és clar, val la pena.