Escolto sense voler la conversa d’una parella de nova creació, a punt d’arribar a la cinquena dècada i el que més els interessa és com ho explicaran a la gent de la feina i, sobretot, quin règim de "quedades" tindran. Fa gràcia veure com l’amor, o com li vulgueu dir, és una d’aquelles energies que tenim dintre i que se’ns desperta quan coincideixes amb un altre en la mateixa freqüència. Tenim l’amor no correspost, esclar, la gran fàbrica de somnis i de fum autoimmune. Però quan coincideix amb un altre ésser humà, ai, sembla que tot ho pot. L’amor a més aporta una addicció a l’altra persona que pot ser tant meravellosa com terrible.
Deia que el meu superpoder és el d’escoltar converses d’altres. Les caço per deformació professional potser, però sempre he estat curiós i xafarder, què voleu, venen a mi. Ja al metro o a l’autobús, de jovenet, pescava grans històries, i més quan la gent parlava per telèfon en lloc de llançar filípiques per missatge de text. En l’anonimat de la terrassa d’un bar, en un tren mentre mires per la finestra, mentre et mossegues el llavi, així les converses m’arriben. I quan parles pensant que ningú t’escolta acostumes a sincerar-te. De mil maneres els enamorats es diuen que es troben a faltar. I sovint aquest enyor és d’un futur que no ha passat, i possiblement mai succeirà. Quan trobes a faltar al teu estimat estàs mentint? No, però sí que estem posant més cera de la que crema. Culpable. Aquest món d’expectatives creades, segurament des de la infantesa, pot amuntegar combustible a la nostra foguera emocional que pensem que no podem controlar, però a la que hem donat la torxa encesa a algú altre.
Tenim fantasmes que ens persegueixen, i ens perseguiran tota la vida. Il·lusions i esperances creuades, decepcions i ferides mai prou ben curades. El dolor és una benzina vital, és intensitat. Si mai has sentit la tristor com una inevitable penyora vital per poder tenir l’altra cara, la de la felicitat, aquella que quan la pessigues et sents complet, llavors compartim viatge. Un camí que no té objectiu clar, i que com deia el clàssic, el que importa és fer-lo i no tant on acabes. De fet, no s’hi arriba mai. Quan deixes de pensar en perquès i et mous només pas a pas, preocupat tan sols de la primera petjada, és quan comences a entendre el que veus al mirall. La mirada, ni s’assaja ni es modula. És una alegria quan saps ja com ets, però s’ha acabat l’era del lament i l’autoengany tunejat: som el que som. La vida va com va i ve com ve.
Em passa que de vegades se’m posa una musiqueta al cap. Pot ser uns versos de Mishima, una falca comercial de la ràdio o bé l’obertura de Tannhäuser. Crec que em ve sense cap motiu. Potser és perquè he menjat massa carn vermella, o potser és perquè no he pogut entendre bé la teva reacció, però en qualitat digital aquesta tornada em porta a un lloc. Un indret fals perquè o és un record o és una fabulació. I és igual. Perquè matemàticament l’enyor m’inunda, soc tot fet de melangia, i els meus ulls, aquesta mirada impossible de falsejar, volen fugir dels altres i només mirar cap endins. I trobo que trobo a faltar. Però no sé a qui o a què. Ara no ho sé. He trobat a faltar a molts. A qui no tornarà mai més, però em va construir l’ànima i sempre tindré al cor, com ens passa a tots. A d’altres que sé que hi són, però que no hi puc comptar. I també a qui no sap com és d'important per mi, però és recurrent a les meves pregàries. Un cop superats els perquès em fa vertigen pensar que puc superar els quis.
Una vida sense referents, sense noms, pot ser el somni dels estoics, el súmmum de l’ataràxia potser. Però ja he acceptat el patiment com a mala herba del jardí. Com aquell company de feina que no t’és simpàtic, però que has après a tolerar, i fins i tot hi comparteixes algun esmorzar. Prefereixo trobar a faltar, amb tot el paquet incòmode que suposa, que no badar entre la ignorància i el tantsemefotisme. No defenso que el sofriment és bo perquè et manté connectat a la vida, però és que és així. Viure no només són fotos a Instagram o d’altres coses més reals com creuar-te un somriure amb un desconegut o comprovar que algú que t’importa ara li va bé i et fa una mica de ràbia. Viure és un joc captiu, d’anades i vingudes, el que sempre ve és el canvi. I aquí és on rau el valor de l’experiència, no pas de l’edat, de com has estat capaç de passar pel fetge tota la desgràcia que t’has hagut d’empassar. A tots ens passa. Segur que hi ha qui té més motius que altres, però i què? Només faltaria que ara es posi de moda, gràcies al wokisme, graduacions de patiment, una nova classe d’etiqueta social. Quina mania de fer-nos diferents, de fer-nos especials, tot per no haver d’encarar el gran silenci que és la solitud i la tranquil·litat que se’n desprèn.
Trobar a faltar un què, però és sobretot un qui. Potser ve de lluny, potser ve d’aquest matí. En tot cas és una petita màgia que portem dins. Ara que diuen que hem d’abraçar l’ansietat i agrair l’angoixa sembla més senzill buscar l’harmonia amb allò que enyorem, sigui real o imaginat. Ara bé, si és una persona només hi ha una manera segura i fiable d’eliminar aquesta sensació, si és que la vols deixar de tenir, que no ho tinc gaire clar.
Deia que el meu superpoder és el d’escoltar converses d’altres. Les caço per deformació professional potser, però sempre he estat curiós i xafarder, què voleu, venen a mi. Ja al metro o a l’autobús, de jovenet, pescava grans històries, i més quan la gent parlava per telèfon en lloc de llançar filípiques per missatge de text. En l’anonimat de la terrassa d’un bar, en un tren mentre mires per la finestra, mentre et mossegues el llavi, així les converses m’arriben. I quan parles pensant que ningú t’escolta acostumes a sincerar-te. De mil maneres els enamorats es diuen que es troben a faltar. I sovint aquest enyor és d’un futur que no ha passat, i possiblement mai succeirà. Quan trobes a faltar al teu estimat estàs mentint? No, però sí que estem posant més cera de la que crema. Culpable. Aquest món d’expectatives creades, segurament des de la infantesa, pot amuntegar combustible a la nostra foguera emocional que pensem que no podem controlar, però a la que hem donat la torxa encesa a algú altre.
Tenim fantasmes que ens persegueixen, i ens perseguiran tota la vida. Il·lusions i esperances creuades, decepcions i ferides mai prou ben curades. El dolor és una benzina vital, és intensitat. Si mai has sentit la tristor com una inevitable penyora vital per poder tenir l’altra cara, la de la felicitat, aquella que quan la pessigues et sents complet, llavors compartim viatge. Un camí que no té objectiu clar, i que com deia el clàssic, el que importa és fer-lo i no tant on acabes. De fet, no s’hi arriba mai. Quan deixes de pensar en perquès i et mous només pas a pas, preocupat tan sols de la primera petjada, és quan comences a entendre el que veus al mirall. La mirada, ni s’assaja ni es modula. És una alegria quan saps ja com ets, però s’ha acabat l’era del lament i l’autoengany tunejat: som el que som. La vida va com va i ve com ve.
Em passa que de vegades se’m posa una musiqueta al cap. Pot ser uns versos de Mishima, una falca comercial de la ràdio o bé l’obertura de Tannhäuser. Crec que em ve sense cap motiu. Potser és perquè he menjat massa carn vermella, o potser és perquè no he pogut entendre bé la teva reacció, però en qualitat digital aquesta tornada em porta a un lloc. Un indret fals perquè o és un record o és una fabulació. I és igual. Perquè matemàticament l’enyor m’inunda, soc tot fet de melangia, i els meus ulls, aquesta mirada impossible de falsejar, volen fugir dels altres i només mirar cap endins. I trobo que trobo a faltar. Però no sé a qui o a què. Ara no ho sé. He trobat a faltar a molts. A qui no tornarà mai més, però em va construir l’ànima i sempre tindré al cor, com ens passa a tots. A d’altres que sé que hi són, però que no hi puc comptar. I també a qui no sap com és d'important per mi, però és recurrent a les meves pregàries. Un cop superats els perquès em fa vertigen pensar que puc superar els quis.
Una vida sense referents, sense noms, pot ser el somni dels estoics, el súmmum de l’ataràxia potser. Però ja he acceptat el patiment com a mala herba del jardí. Com aquell company de feina que no t’és simpàtic, però que has après a tolerar, i fins i tot hi comparteixes algun esmorzar. Prefereixo trobar a faltar, amb tot el paquet incòmode que suposa, que no badar entre la ignorància i el tantsemefotisme. No defenso que el sofriment és bo perquè et manté connectat a la vida, però és que és així. Viure no només són fotos a Instagram o d’altres coses més reals com creuar-te un somriure amb un desconegut o comprovar que algú que t’importa ara li va bé i et fa una mica de ràbia. Viure és un joc captiu, d’anades i vingudes, el que sempre ve és el canvi. I aquí és on rau el valor de l’experiència, no pas de l’edat, de com has estat capaç de passar pel fetge tota la desgràcia que t’has hagut d’empassar. A tots ens passa. Segur que hi ha qui té més motius que altres, però i què? Només faltaria que ara es posi de moda, gràcies al wokisme, graduacions de patiment, una nova classe d’etiqueta social. Quina mania de fer-nos diferents, de fer-nos especials, tot per no haver d’encarar el gran silenci que és la solitud i la tranquil·litat que se’n desprèn.
Trobar a faltar un què, però és sobretot un qui. Potser ve de lluny, potser ve d’aquest matí. En tot cas és una petita màgia que portem dins. Ara que diuen que hem d’abraçar l’ansietat i agrair l’angoixa sembla més senzill buscar l’harmonia amb allò que enyorem, sigui real o imaginat. Ara bé, si és una persona només hi ha una manera segura i fiable d’eliminar aquesta sensació, si és que la vols deixar de tenir, que no ho tinc gaire clar.