Qui ha sentit un sol argument polític perquè Catalunya volgués seguir sent part del projecte comú d’Espanya en els últims sis anys? Algú en recorda cap? No n’hi ha hagut, l’Estat ha dimitit d’entrar en debat perquè, en el seu esquema mental, Catalunya és d’Espanya perquè així ho diu la Consitució, i s’ha acabat. I amb aquestes, l’Estat i els governs del PP s’han passat les últimes tres legislatures intentant amansar el virus de l’independentisme per la via de la judicialització, primer, i la repressió desbocada aquesta última setmana.

Sí, repressió. Perquè això és la  intervenció de les finances, l’ocupació de conselleries i ens de la Generalitat amb un unitats de la Guardia Civil militaritzades i armes llargues, i detencions d’alts càrrecs al mig el carrer, prosseguides d’escorcolls en despatxos i domicilis particulars.

Els últims dies a Catalunya, l’Estat ha atropellat els drets civils bàsics: el dret a la informació, el dret a la llibertat d’expressió, el dret a la manifestació, el dret a la privacitat del correu. Un estat d’excepció sense declaració formal, que això obligaria a decretar l’article 155 de la Constitució, i l’exercici d’haver de passar pel Congrés i el Senat. No hi ha temps per perdre, i massa risc de sorpreses parlamentàries. Per això, aquests dies, mitjançant la Fiscalia i amb un Tribunal Constitucional que és braç jurídic del govern espanyol, ha imposat un estat de setge a les institucions catalanes, i al conjunt de la ciutadania.

Una ocupació amb actes, més o menys simultanis: la primera, el control financer i el bloqueig dels comptes de la Generalitat. La segona, l’ocupació territorial amb l’arribada d’agents policials de tot l’Estat. El cost superlatiu d’aquesta operació i el risc de deixar desproveït la resta de territoris –com aquest diumenge a Saragossa, on l’assemblea d’electes de Podem va ser greument assetjada per ultres i la presidenta del Parlament aragonès, agredida- de la seguretat bàsica és una altra història. L’objectiu del desplegament de Guàrdia Civil i Policia Nacional va estretament vinculat al control dels Mossos i impedir, sigui com sigui, que l’1-O pugui celebrar-se.

I, en darrer terme, i el més alarmant: l’estratègia de la por. La por té diverses cares. La rumorologia, la intoxicació, les informacions no contrastades, les fotografies o vídeos manipulats. Però la por també són les multes que ha imposat el TC a alguns dels detinguts o als membres de la Sindicatura Electoral. I la por també és aquesta manera d’emprar el llenguatge que vol apropiar-se del relat. El ministre Zoido posava divendres un nou concepte damunt la taula: manifestacions tumultuoses. Manifestacions tumultuoses per referir-se a les manifestacions multitudinàries i reivindicatives durant tres dies a Barcelona.

Aquesta deriva no és nova, es conrea des de fa dies. Des d’abans de la Diada que s’adverteix de la deriva totalitària, de fractura social, de risc de violència. Res d’això no ha succeït, però el terreny s’ha anat adobant en tertúlies manipulades i en titulars incendiaris. Per això aquest nou concepte de “manifestaciones tumultuarias” és l’avantsala per una presència militaritzada de cossos de seguretat de l’Estat al mig del carrer. Perquè el govern espanyol arriba tard al tauler del diàleg, no porta ofertes ni voluntat d’entesa i els temptejos són gairebé un escarni, com el pacte fiscal que proposava De Guindos  al Financial Times.

Les manifestacions tumultuoses inexistents de les que parla Zoido conjuguen amb l’advertiment que llançava fa uns dies Mariano Rajoy: "Nos obligarán a hacer lo que no queremos”. Aquella fórmula recorrent dels maltractadors: "És que m’obligues a fer-te mal". I amb un sol incident o un aldarull ja n’hi haurà prou perquè l’Estat se senti obligat a fer allò que no volia fer. I de què es tracta? Ho podríem saber pels que alcen la bandera de les garanties?

Té altres noms i formes: l’ús de la força coercitiva. L’objectiu és doble. Evitar la hipotètica humiliació d’un referèndum que ha repetit que no es faria i l’escarment disciplinari al poble de Catalunya, després d’anys de reivindicacions infructuoses. Una estratègia per afirmar-se: l’Espanya majoritària que s’agrada a si mateixa -que tant representen PP, com el PSOE, com Ciutadans i la part més orgànica de tot el sistema que sustenta l’Estat- és una.