Falta mig any pel referèndum –en teoria- i hi ha nervis a totes bandes. Suposo que és normal. Al cantó indepe, l'últim episodi ha estat l'intent d'ocupació momentània d'una seu del Partit Popular a Barcelona per part del col·lectiu Arran. Han sortit quasi tots els partits a condemnar el que era una acció simbòlica, amb urnes i adhesius, que no va passar del vestíbul del local. S'ha arribat a parlar, fins i tot, de violència i de feixisme, i els fets han tingut molt més ressò, per exemple, que l'assalt fa menys d'un any al museu dedicat a Francesc Macià a les Borges Blanques, quan un grup d'encaputxats va entrar i va amenaçar de mort el tècnic que hi havia en aquell moment. Quanta gent va sortir a condemnar-ho? A quantes tertúlies se'n va parlar? Allò no era cap acció simbòlica ni reivindicativa, era un atac en tota regla, a cara coberta i, aquell sí, amb violència.
Les accions simbòliques a seus de partits polítics, amb pintades, adhesius, concentracions i pancartes són una altra cosa, i són una constant en aquest país i en tants altres. A mi no m'agraden, però crec que no n'hi havia per a tant rebombori. Contra la CUP -perquè Arran no deixa d'estar-hi vinculat- tot s'hi val, encara que estiguem a sis mesos del referèndum. Jo no era partidari d'aquell "no" a Mas, però vistes les derivades d'alguns casos judicials, cal reconèixer que avui tot seria més incòmode o estaríem tots més intranquils si al capdavant del Govern hi fos ell, i això potser caldrà agrair-ho a la CUP algun dia; una CUP que també ha permès que s'aprovessin uns pressupostos que durant la negociació eren condició sine qua non per poder fer el referèndum i que, un cop aprovats i amb l'amenaça de la impugnació sobre la taula, es diu que hi haurà maneres de fer-lo igualment. Està clar que entre partits no hi ha benevolència, ni que formin part del mateix bloc indepe i estiguem a mi any de la cita més important de la història de l'independentisme.
Dit això, de nervis sembla que n'hi ha a totes les cases. Mentre la majoria de l'espectre parlamentari i mediàtic ha reaccionat amb més escarafalls del compte a aquella protesta, Arran no s'ha quedat curt. Ha repartit a tort i a dret (al PDECat, a ERC, a CSQEP, a Ciutadans, al PSC, al PP, a Podemos...) i ha llançat una argumentació de l'acció que els presenta com a únics lúcids del procés. L'avantguarda revolucionària. Doncs què vols que et digui. "És que volem recordar al PP que defensarem el referèndum per tots els mitjans". Molt bé, recordem-li-ho. "És que el PP és hereu del franquisme i està ple de membres d'extrema dreta". D'acord, cridem-ho fort. "És que caldrà sortir als carrers i enfrontar-se als cossos repressors". És probable que més aviat que tard haguem de deixar de banda la innocència dels somriures i jugar-nos-la de debò. Ho deia fa uns mesos aquí mateix i ho continuo pensant. Ara bé, siguem seriosos: una enganxada d'adhesius és una enganxada d'adhesius. Presentar-ho com alguna cosa més també és fer escarafalls. A sis mesos del referèndum potser que ens calmem una mica, respirem fondo i anem al que toca.
Les accions simbòliques a seus de partits polítics, amb pintades, adhesius, concentracions i pancartes són una altra cosa, i són una constant en aquest país i en tants altres. A mi no m'agraden, però crec que no n'hi havia per a tant rebombori. Contra la CUP -perquè Arran no deixa d'estar-hi vinculat- tot s'hi val, encara que estiguem a sis mesos del referèndum. Jo no era partidari d'aquell "no" a Mas, però vistes les derivades d'alguns casos judicials, cal reconèixer que avui tot seria més incòmode o estaríem tots més intranquils si al capdavant del Govern hi fos ell, i això potser caldrà agrair-ho a la CUP algun dia; una CUP que també ha permès que s'aprovessin uns pressupostos que durant la negociació eren condició sine qua non per poder fer el referèndum i que, un cop aprovats i amb l'amenaça de la impugnació sobre la taula, es diu que hi haurà maneres de fer-lo igualment. Està clar que entre partits no hi ha benevolència, ni que formin part del mateix bloc indepe i estiguem a mi any de la cita més important de la història de l'independentisme.
Dit això, de nervis sembla que n'hi ha a totes les cases. Mentre la majoria de l'espectre parlamentari i mediàtic ha reaccionat amb més escarafalls del compte a aquella protesta, Arran no s'ha quedat curt. Ha repartit a tort i a dret (al PDECat, a ERC, a CSQEP, a Ciutadans, al PSC, al PP, a Podemos...) i ha llançat una argumentació de l'acció que els presenta com a únics lúcids del procés. L'avantguarda revolucionària. Doncs què vols que et digui. "És que volem recordar al PP que defensarem el referèndum per tots els mitjans". Molt bé, recordem-li-ho. "És que el PP és hereu del franquisme i està ple de membres d'extrema dreta". D'acord, cridem-ho fort. "És que caldrà sortir als carrers i enfrontar-se als cossos repressors". És probable que més aviat que tard haguem de deixar de banda la innocència dels somriures i jugar-nos-la de debò. Ho deia fa uns mesos aquí mateix i ho continuo pensant. Ara bé, siguem seriosos: una enganxada d'adhesius és una enganxada d'adhesius. Presentar-ho com alguna cosa més també és fer escarafalls. A sis mesos del referèndum potser que ens calmem una mica, respirem fondo i anem al que toca.