Mario Vargas Llosa era -i continuarà sent- un dels exponents més destatacs de la literatura llatinoamericana. Un geni sense discussió, autor d'obres magnífiques com La fiesta del chivo, d'aquelles que es converteixen en clàssics i que transcendeixen generacions, raons que el van portar a rebre el Premi Nobel quan pràcticament ni hi comptava. Bon coneixedor Barcelona en l'etapa franquista, castrista en la seva joventut -militava al Partit Comunista-, el pas del temps el va desplaçar cap a la dreta. L'èxit mai el va acompanyar en les aventures polítiques, com demostra la derrota de l'any 1990 quan va voler ser president del Perú i va perdre davant d'Alberto Fujimori.
Vargas Llosa té garantit un bust en el panteó dels grans escriptors del segle XX, un lloc que no impedeix una revisió crítica de determinats posicionaments. Sovint és bo separar l'obra de l'artista; en alguns casos es fa inevitable, i en d'altres pot costar més. En el seu, queda clar que ser un intel·lectual de referència no implica ser honest en els plantejaments verbalitzats més enllà de la literatura, per dir-ho a la manera d'Ignacio Sánchez Cuenca. Si amb la màquina d'escriure era inapel·lable, en determinats posicionaments se li veien totes les costures. La intervenció del 8 d'octubre del 2017, davant d'una multitud contrària al procés congregada a Barcelona, n'és l'exemple.
A banda de pronunciar malament els noms de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Carme Forcadell -si Vargas Llosa hagués sabut el grau d'informació que tenia l'expresidenta del Parlament sobre els dies claus del procés és probable que n'hagués omès el nom-, l'escriptor peruà declinava les acusacions habituals sobre el colpisme de l'independentisme i comparava el nacionalisme amb la pesta. Els nacionalistes, ja se sap, sempre són els altres, sobretot els qui enarboren banderes que no siguin l'espanyola. Tenir el Nobel de Literatura no impedeix caure en llocs comuns, ni esquivar el simplisme, ni tan sols evitar ser utilitzat per qui optava pel victimisme durant el 2017.
Perquè, encara que sigui obvi, sempre va bé recordar que ningú dels qui es veien tan amenaçats durant el procés formaven part d'una minoria, si s'atenia el context global. Quin problema suposava per a Vargas Llosa, un dels més grans escriptors en castellà, la possibilitat de consultar el futur de Catalunya? És una pregunta que també es podria fer a Javier Cercas, l'excepcional autor establert a Girona, escollit per conversar amb Salvador Illa en el primer Sant Jordi del president a Palau. Cercas, que no va dubtar a comparar el procés amb el que passava al País Basc durant l'existència d'ETA, forma part d'un sistema hegemònic contra el qual l'independentisme -com es va veure- va fracassar.
Vargas Llosa, com acostuma a passar amb els reaccionaris, tampoc veia bé el feminisme. El considerava, de fet, un "enemic" de la literatura. Es pot ser un mestre de la novel·la i aplicar una mirada sectària al món -no són dues dinàmiques incompatibles-, de la mateixa manera que es pot ser un excel·lent futbolista i tendir a tenir dificultats per lligar dues frases amb sentit. La mort de l'escriptor peruà, a banda de servir per recuperar la seva producció literària, també confirma que tenir el Nobel de Literatura no convalida cap curs sobre honestedat intel·lectual. I, per descomptat, de Vargas Llosa en sobreviuran les novel·les i no les aventures polítiques. Perquè no se'n va sortir amb cap.
