Entre l’octubre de 2025 i avui, Barcelona i Badalona han viscut tres desallotjaments massius de persones en situació de sensellarisme. S’han presentat amb arguments diferents (ordre públic, ocupació de l’espai, salubritat) i han rebut tractaments polítics i mediàtics desiguals. Però el fons és el mateix: amagar la pobresa i desresponsabilitzar les administracions de les seves funcions. En tots els casos, les conseqüències han estat idèntiques: persones expulsades sense alternativa residencial, comunitats trencades i una realitat que no desapareix, sinó que es desplaça fora del camp visual.
Els assentaments són un problema. Ho són per a les persones que hi viuen, en condicions indignes; ho són per a la ciutat, que evidencia el fracàs de les polítiques d’habitatge; i ho són per a les administracions, que fa anys que no ofereixen respostes estructurals. Reconèixer-ho és imprescindible. El que no és acceptable és confondre el problema amb la solució.
El desallotjament de l’assentament de la Zona Franca, executat sense cap alternativa residencial, respon exactament a aquesta confusió. Desenes de persones expulsades de l’espai on vivien, amb dispositius socials puntuals i temporals, amb les pertinences llençades i amb un únic resultat tangible: el conflicte desapareix del paisatge urbà, però no de la realitat.
La situació del sensellarisme a Barcelona és àmpliament coneguda. Segons dades de l’Arrels Fundació, afecta prop de 5.000 persones a la ciutat, i 1.982 dormen directament al carrer. Els assentaments no són una anomalia ni una ocupació oportunista: són una expressió extrema d’aquesta emergència cronificada, especialment entre persones migrades, moltes d’elles sense regularització administrativa i fora del mercat formal de l’habitatge.
El precedent del Parc Joan Miró, l'octubre de 2025, és clau per entendre el que ha passat ara. L’Ajuntament de Barcelona va desallotjar unes 60 persones, moltes provinents d’altres assentaments prèviament desmantellats pel mateix Ajuntament. No es va oferir cap alternativa estable. Es va trencar una comunitat i es va dispersar el problema. En aquell moment, Albert Batlle, tinent d’alcalde, va justificar l’actuació parlant d’“ocupació invasiva” de l’espai públic. Una expressió reveladora. Aquesta lògica, però, no s’aplica quan l’espai públic és ocupat massivament per terrasses, per estands d’empreses privades o per fluxos constants de turistes que col·lapsen barris sencers. L’“ocupació invasiva” només sembla existir quan qui ocupa són persones pobres.
Al Parc Joan Miró s’hi havien teixit vincles, relacions de confiança i xarxes de suport que anaven més enllà de l’assistència puntual. El desallotjament executat pel govern del PSC amb el suport de la dreta i l’extrema dreta, també buscava trencar aquests lligams de cop, fragmentant una comunitat fràgil però existent i dificultant qualsevol forma d’organització col·lectiva o d’arrelament.
Avui s’ha apel·lat a la salubritat. Però si la salubritat fos realment la preocupació central, la resposta seria garantir un lloc digne on viure. El que s’ha fet, en canvi, és expulsar, dispersar i llençar pertinences. La salubritat funciona així com un argument tècnic per justificar una decisió política: fer desaparèixer la pobresa del camp visual. Aquesta manera d’actuar no és neutra. Els assentaments afecten majoritàriament persones migrades, amb drets fràgils o inexistents. Que aquestes vides siguin més fàcilment desplaçables, més assumiblement prescindibles, no és un accident: és racisme institucional, encara que no s’enunciï mai com a tal.
Aquesta manera d’actuar busca invisibilitzar el problema, fragmentar-lo i deshumanitzar. Les persones deixen de ser veïnes amb drets vulnerats i passen a ser una presència incòmoda a gestionar, un element a desplaçar. I aquest desplaçament no és innocent. Quan la política normalitza que hi ha vides que poden ser expulsades sense alternativa, sense escàndol i sense debat, s’estableix un marc que obre la porta a l’autoritarisme.
