- El bon pare parla de dues generacions: la d'uns adults que es van educar en idees progressistes però que van evolucionar a nivell econòmic, i la d'uns fills que van gaudir d'una vida relativament despreocupada, al mateix temps que se'ls inculcaven aquests valors liberals. Quin va ser el punt de partida que va fer que es fixés en aquest traspàs generacional?
- Mai parteixo d'un tema a l'hora de posar-me a escriure. Tinc pànic a ser dogmàtic o, més aviat, no crec que tingui una opinió prou formada sobre res en concret com perquè valgui la pena fer-ne un text que traslladi al món aquesta opinió. Com a persona sóc insegur i dubtós. De perfil baix, com si diguéssim. Això sí: m'agrada portar la contrària. Sobretot a la gent que té les coses molt clares. Per mi aquesta obra és un anar a la contra d'un determinat tipus de personatge: "l'home alfa d'esquerres". Segur de si mateix, molt ben construït, com a persona. En el món del teatre, n'hi ha uns quants. I sempre m'aclaparen amb la seva seguretat i el seu pensament fort. Tenia ganes de riure una mica d'ells. A l'obra també hi ha aquesta descripció generacional que deies, però és en una lectura posterior del text que m'adono que els personatges s'han convertit en paradigma de dos models vitals molt presents a la nostra societat: el "pare progre", intentant conciliar el seu passat idealista amb el seu present aburgesat, i la filla "pija-progre", amb l'angoixa existencial de qui ho té tot solucionat a nivell econòmic i massa pocs límits a nivell moral.
- La parella jove també es nodreix d'un contrast: el de joves que compartint generació tenen possibilitats i valors molt diferenciats, fruit, sembla de l'educació rebuda. Com encara aquest conflicte?
- El que et deia, també ho veig a posteriori. Però en el cas dels dos nois més aviat són dues maneres de viure la relació amb els pares. En el cas de la noia construint-se un personatge a mida del que li agradaria al seu pare. El noi, en canvi, té una relació més convencional, amb el seu pare, que és el típic home reservat català, més aviat distant, de poques paraules i menys efusions amb els fills.
- Parla també de la idea que ens pensem que els altres tenen sobre nosaltres i que, tot sovint, no coincideix amb la realitat. Com ho viu el protagonista, com ho explica?
- Això és un universal de la comèdia. La distància que hi ha entre el que ens pensem que som i el que som en realitat. Ens converteix a tots en personatges una mica patètics, risibles. Actualment tenim una imatge cada cop més controlada: els perfils de Facebook, el que diem a Twitter... que ens pot fer pensar que som gent collonuda, amb milers d'amics. A més, com que tothom selecciona bé les fotos que penja, som tots més guapos que a la realitat. I els nostres amics també són més guapos per Internet que en directe. No sé què pensar, d'això. Però en tot cas, em fa riure.
- El desencadenant del conflicte és un vídeo de l'Ada que en Roger troba i que, en certa manera, fa que la imatge perfecta que ell té de la seva filla canviï.
- Sí. Aquí hi ha un altre tema: l'accés que tenim a la pornografia actualment. Fa uns quants anys, si et volies comprar una revista porno havies de passar la vergonya d'anar al quiosc. Però ara només has de teclejar a l'ordinador i, en uns segons, tens tot tipus d'imatges i vídeos per satisfer els gustos més variats. Això, combinat amb l'exposició de la intimitat a la qual ens hem acostumat a les xarxes, és un còctel explosiu. El punt de partida de l'obra és: què passaria si navegant per la xarxa et trobessis amb un vídeo compromès d'una persona molt propera?
David Plana Foto: Arxiu David Plana
- Sí, però és una cosa que ens passa a tots. Tots estem encegats per la vanitat, per la bona imatge que tenim de nosaltres mateixos. Jo diria: si mires al teu voltant i veus que tot és molt perfecte, comença a sospitar. Fills modèlics, parelles perfectes, amics ideals... Ui, ui. Ves que no estiguis vivint dins d'una bombolla. És allò tan maco de la caverna de Plató.
- Entre en Pol i l'Ada hi ha contrast, sí, però alhora hi ha una atracció de l'un cap a l'altre que sembla que es nodreix precisament d'aquest contrast. Quin paper juguen l'un a la vida de l'altre, en el camí que fan en el seu conflicte personal?
- Tots dos són joves (de la manera que s'allarga la joventut ara, que també me'n sento jo i tot) i estan buscant una manera de relacionar-se amb la generació dels pares diferent. Però, en aquesta recerca s'adonaran que els separen massa coses, a ells dos.
- Hi ha un contrast també entre l'aparença, la figura pública que representa en Roger i la discreció de l'esforç del pare d'en Pol, oi?
- En Roger Denís és ostentós, té una casa magnífica al capdamunt d'un turó des d'on veu tota la ciutat. La ciutat de la qual ell n'és alcalde. És un controlador, tant de la filla, com de l'exdona, com dels seus conciutadans. El que passa és que ell no sap que ho és. Aquí hi ha la gràcia de la història.
- L'exdona d'en Roger també es converteix en un mirall. Com ha volgut tractar aquest personatge? és algú que ha contribuït a l'educació de l'Ada, quin paper hi té, en el conflicte?
- La Fanny no prové del món de les idees, com en Denís. Ella és del món de l'acció, d'encarar els temes i solucionar-los. En Roger dóna set-centes mil voltes sobre si l'oci dels joves ha de ser gestionat per ells mateixos o no... la Fanny li diu a la seva filla: a les dues a casa. I s'ha acabat.
- Quin va ser l'origen, de tot plegat? Què li va cridar l'atenció en un moment determinat i el va dur a escriure aquesta peça?
- Parteixo d'una situació que em sembla atractiva, o que m'intriga per alguna cosa. I, a partir d'aquí, a passar-ho bé i a patir amb el joc de l'escriptura.
