Quimi Portet ja té al mercat el seu vuitè disc, 'Oh my love' (Quisso Records-Música Global), un treball en què el músic vigatà ha volgut seguir el camí recuperat amb 'Viatge a Montserrat'. Segons Portet, amb aquest disc, de títol "gamberro" considera haver trobat el seu "espai natural", tot i que reconeix que, al capdavall, tots els músics "es pensen que cada disc seu és totalment diferent a l’anterior" i ell no és pas l'excepció. A més, Quimi desvetlla que prepara un futur disc amb Adrià Puntí i descarta totalment que hi hagi la més mínima possibilitat d'un retorn d'El Último de la Fila.
Comences a crear el disc a partir d’una idea bàsica?
No, cíclicament tinc necessitat de fer discos, de vegades em pregunten si tinc necessitat de fer cançons i no, jo tinc necessitat de fer discos, que és una cosa complexa, he de fer les cançons, presentar-lo, preparar el directe... Però jo tinc la necessitat de fer tot aquest cicle, no parteixo d'una idea prèvia, i si algun cop he partit d’una, de seguida l’he canviada.
A l’anterior disc, 'Viatge a Montserrat', retornaves al so dels principis de la teva carrera en solitari. Has continuat en aquesta línia?
És possible. La meva carrera és rocambolesca i jo no em reinvento perquè el món ja m’ha reinventat. Sí que és veritat que l’any 2004 portava un xurro d’anys tancat a l’estudi, gairebé des que vaig plegar d'El Último de la Fila, i tenia necessitat de fer un disc més lleuger, i així van sortir ‘La terra és plana’ i ‘Matem els dimarts i els divendres’, discos molt aspres i una mica tribals. I amb ‘Viatge a Montserrat’ em vaig tornar a involucrar en la tecnologia i aquest disc és una continuació d’aquest estil. Crec que és el meu estat natural. Sense aquells dos discos mai hauria existit ni ‘Viatge’ ni aquest. Però en aquest disc m’hi veig molt, estic en la meva faceta. Però de fet, tots els músics es pensen que cada disc seu és totalment diferent a l’anterior, jo també.
El disc està fet amb la teva banda habitual?
Els discos, els faig jo sol gairebé al 95%, però en aquest hi ha la bateria d’en Juan Carlos García, molt important, i els baixos de l’Antonio Fidel. I les col·laboracions de l’Albert Pla i l’Adrià Puntí i els cors de la Mone i la Susana Ribalta.
Puntí i Pla són sospitosos habituals als teus discos.
Sí. La col·laboració del Puntí és molt simple perquè habitualment ens veiem a l’estudi, estem treballant amb material seu i tard o d’hora en sortirà un disc. Li vaig demanar de fer veus en una cançó del disc i al final la va cantar i vaig esborrar la meva veu. Potser és atípic que en un disc d’un cantant i hagi la veu d’un altre, però a mi m’agrada que hi sigui. I amb en Pla ja tenim com una tradició. Jo participo als seus discos, i ell als meus.
El títol, ‘Oh my love’, és una conya?
Un cop vaig fer la cançó vaig pensar que seria un bon títol per al disc, perquè és el títol més llepat per a un disc. Però ho és tant que em sembla que és fàcil de comprendre que busco estirar-ho al màxim, ja fins arribar a la transgressió. De fet, és un títol de treball, perquè jo sempre començo amb títols com ‘Palles mentals volum dos’ o ‘Merda segona part’ i algun dia ho publicaré així. Però ‘Oh my love’ m’ho miro des de l’altra banda i hi veig una forma gamberra.
Quan el presenteu en directe?
Fins al juny no toquem, per qüestions de ‘timing’, m’estimo més ara treure’l i no haver de córrer per assajar i fer concerts, no hi ha cap pressa.
Al fer els textos, penses en res en especial?
No, jo composo la música primer i és un pur joc, em deixo anar i durant mesos tinc els discos sense lletres i els porto molt lluny, amb veus en ‘vikingo’, ‘wuachi yeo yee’ i hi poso cors i avanço. Durant molta part del procés estic en abstracte fins que arriba un moment que em poso amb les lletres. I això és una altra cosa, cal rascar, em costa fer els textos, però quan començo m’agrada. I no parteixo de cap idea preestablerta. I al final sempre acabo fent-me palles mentals, visc en un món confús i al meu imaginari hi ha un punt caòtic que m’encanta.
El videoclip d’’Oh my love’ és la marcianada habitual?
Sí, està fet al menjador de casa. No està fet en pijama perquè no m’atreveixo però des de ‘La terra és plana’ que sempre els faig així. Els faig jo sol i me’ls munto jo mateix.
Com veus la professió?
La professió és la mateixa, jo faig cançons i el dia que vaig començar ja era així. M’agrada pensar que ara en sé una mica més, que tinc més ofici. Ara, si et refereixes a la part comercial, la veritat és que això només m’interessa parcialment i ho accepto com un fenomen meteorològic. No soc gestor comercial ni hi tinc inclinació. Ara, sense frivolitzar, faig tot el que puc per vendre discos però arribo fins on arribo.
Acabem. Us heu plantejat un retorn amb el Manolo?
No, no ho farem, és impossible. Vam estar setze anys junts.
Gairebé tants com els que porteu separats.
Estic segur que ell no en té ganes i també estic segur que jo no en tinc ganes. No. És impossible, totalment.
