Busquets presenta aquesta extraordinària novel·la a la llibreria La Tralla de Vic. Foto: MM/ND

Blanca Busquets (Barcelona,1961), resident a Cantonigròs, ens presenta tot prenent un cafè la seva cinquena novel·la, "La nevada del cucut" (ed. Rosadelsvents). Escriu des dels 12 anys, per això diu que abans és escriptora que periodista, treballa a Catalunya Ràdio i té un més que envejable currículum en premsa. Li agrada escriure i es nota. En aquesta història juga literàriament amb gust, energia i vivesa de dues històries femenines que s'entortolliguen amb un misteri, amb un fet que trava una narració àgil, polida i vibrant. No tinguin cap mena de dubte, si han de regalar un llibre aquestes festes, pensin en Blanca Busquets i "La nevada del cucut".

- Trobo la seva novel·la plena d'intriga i extraordinàriament entretinguda, però com creu que hauria de recomanar un llibreter el seu llibre?

Mira, que és una història, per sobre de tot, d'intriga, que atrapa el lector i un cop atrapat el lector té un fons, un contingut per fer pensar. La història de dues dones, una d'antiga i una de moderna, que fa pensar.

- Aquesta història que ens expliques, 'La nevada del cucut', de superació personal en un ambient rural hostil...

Dos personatges, una besàvia i una besnéta, anem cosint un capítol per cadascuna. Totes dues són escriptores, necessiten escriure com una manera de desfogar-se. Una escriu en primera persona i l'altre en tercera. Totes dues tenen un lligam per un fet un tant fantasiós: les dues úniques persones que veuen en un quadre una vall; la resta només hi veu taques.

Un cas màgic que fa enfilar la història de dues dones per separat, que en el seu moment i la seva època van superant les dificultats  i les dues històries es van cordant com una cremallera, i construint una trama que descabdella el personatge actual però que té l'inici en l'altre personatge
 

- Una trama que divideix

Que divideix un poble petit, i que, a més, és absurda.

- Dues paral·leles que convergeixen

Exacte.
- És una novel·la molt humana, cert, però els seus personatges tenen res a veure a com els havia imaginat des d'un principi, de quines fonts ha begut, d'on ha tret la inspiració per dibuixar-los?

La meves primeres idea sempre evolucionen, sempre. Però tenia interès a posar llum a la Catalunya rural de començaments del segle XX; Per què? Tenim molt explicada la Catalunya avançada, de Gaudí, de Maragall... i que realment mirava al món, amb una cultura...

Però tothom oblida que hi havia una Catalunya rural, i no cal anar al segle passat per trobar-la. Fins fa ben poc hi havia pobles perduts a la bona de Déu on la gent vivia en clar contrast amb la gran ciutat. Vivien de manera molt diferent pel que fa als costums, la manera de pensar,... i on era difícil defensar-se. Per exemple, tot i que ambientada a Vic, Laura a la Ciutat dels Sants de Miquel Llor n'és un exemple.

- I efectiu

Jo vaig més enllà, emmarco aquesta novel·la en un poble perdut a la muntanya. Tot i que amb els topònims canviats és Cantonigròs, Osona. En aquest escenari volia ressaltar aquesta mena de costums ancestrals que fins ben poc han guiat la societat en aquests llocs.

Costums que ningú no n'ha fet gaire cas, tret, curiosament, d'alguns metges... Documentant-me vaig trobar un llibre escrit per un metge que s'esgarrifa de comportaments que eren habituals a començaments del segle XX: les criatures jugant al voltant del femer, les dides, o viure sobre els animals perquè pugi l'escalfor... ara seria impensable.

- En 'La nevada del cucut'  aquesta falla entre món urbà i cosmopolita es respira sovint, un detall, quan arriba la família de la mare d'una de les protagonistes, marxa del mas perquè no suporta la pudor del bestiar... El mobbing rural d'avui dia, no?

(Riu) En aquest cas no sé gaire a qui donaria la raó! Segurament els de la casa. Jo recordo quan era petita i em pujaven a Cantonigròs glatia per sentir aquesta pudor de bestiar, m'agradava... Ara bé, avui dia no sé si ho aguantaria... (riu).

- Un lector de 'La nevada del cucut' em comentava: "Ja feia temps que esperava una història amb tocs costumistes i salpebrada amb intriga que no fos ambientada a a la postguerra"

Ai, és que n'hi ha molt d'escrit de la postguerra. De la Catalunya rural de començament del segle XX hi ha ben poc escrit, llevat dels escriptors contemporanis com els drames rurals de Víctor Català -homenatjat en aquesta novel·la-. El motiu? La cultura es movia a ciutat.

- Publicarà alguna cosa de la postguerra?

No sé si mai faré res. Ara per ara s'ha fet prou i per molts bons escriptors. Jo només faig coses que m'atrauen poderosament l'atenció i llavors m'hi llenço.

- Com li agradaria satisfer al lector de 'La nevada del cucut'?

Jo espero que el lector, quan arribi al final, a banda de la trama i la intriga, s'hagi quedat amb el bon gust que és possible superar les coses i superar-les un mateix, sense esperar res de fora. Aquesta és la idea que he buscat en la maduració dels personatges.

- No troba que és molt periodística la novel·la?

Mira, jo intento escriure. Tinc un contingut pensat i després li poso el vestit. Mentre escric penso en el lector: aquí cal un canvi, un cop d'efecte... i vaig autoprovocar-me un canvi. És com un guió de ràdio, canvis de ritmes, cops, pauses... Des d'aquest parer, si que és veritat que té un punt periodístic perquè ve inherent amb mi.

- Afegiria que és una novel·la molt visual, les mirades, per exemple, des de la finestra...

M'ho diuen molt de les meves novel·les, hauré de buscar una productora (riu).

- Posats en matèria, què t'estimes més que et diguin periodista o escriptora?

Escriptora.

- Per què?

Perquè ho sóc des de que tenia 12 anys i periodista, de més gran. Una cosa és que escrigui articles o treballi a la ràdio o faci tele. Però això d'escriure ho porto dins. I en aquesta novel·la explico el per què. Tot un capítol dedicat a explicar-ho que m'ha costat molt escriure'l, és la primera vegada que en parlo i el que s'assembla més a la Blanca de 12 anys.

- Teràpia?

No, està com de passada, però si puc ajudar algú a obrir als ulls, em dono per ben pagada. Hi ha coses que algun dia s'han de treure i ho tret en "La nevada del cucut". Jo vaig començar a escriure així...

- Sí, un capítol molt concret i molt dur

Sí, molt dur. Hi ha moltes coses explicades i altres no perquè quan escrius has d'estar pensant en la literatura. Jo sempre defenso que un ha d'escriure després d'haver passat moltes coses però un cop ha passat una certa distància. En cas contrari, et deixes endur. Volia escriure el que em va passar, sentia que ho havia de fer, i ho he fet.

- Va passar pel consell d'algú?

Sí, i tant! De dues persones que em deien: això fora, això també, però això no. Quan vaig escriure "Flor de Neu", el meu primer llibre, també vaig fer aquesta teràpia. Un capítol sobre un avortament, jo em vaig passar un de molt dur i em va costar allunyar-me del pensament literari, però ho vaig fer. Només en un capítol, però.

- Així que la literatura per vostè és perspectiva

Sempre. En cas contrari no és literari. Una altra cosa és un diari que escrigui per esbravar-me. Però per fer literatura has de seure a primera fila i mirar el teatre de la vida que tens davant.

- I creus realment que la literatura avui dia dóna aquesta resposta?

Depèn de quina literatura (riu).

- Però així com els clàssics...

Ep, para el carro! Els clàssics han passat pel sedàs de la història.

- Cert, però

Va te'n diré un de nom actual, en Ramon Erra.

- Quin llibre dels que ha llegit t'hagués agradat escriure?

Cap. Els meus (riu).

- Bona aquesta

És que no té res a veure el que llegeixo amb el que escric. Cada literatura i cada escriptor té el seu públic i la seva intenció.

- Els dos personatges de la novel·la utilitzen la literatura com una clau alliberadora, com un reducte, com l'últim reducte de llibertat de la persona

A mi m'allibera, però a d'altres potser ho fa la pintura.

- Què queda d'aquesta Catalunya rural que descrius avui dia o, si més no, com ha influït en la Catalunya contemporània, moderna

Abans quan anaves pel carrer sabies distingir qui era de poble i qui era de ciutat. Ara això ha canviat, però si passes molt temps en una comunitat petita necessites airejar-se, perquè tendeixen a aviciar-se. A les societats petites sempre hi ha divisions, i per dues. Aquestes baralles, moltes originades en l'absurd, fins i tot, gracioses i ridícules, poden ser molt són perilloses perquè poden frustrar grans coses.

Mira un exemple de l'escenari de la novel·la, aquest any és el darrer que el Festival de Música de Cantonigròs se celebra a Cantonigròs, per aquests enfrontaments. I el que hem d'evitar és que detalls absurds, malentesos, rancors es traslladin als nens perquè hipoteques el futur de les comunitats en un marc de divisió.

- Una tafaneria, quin va ser el primer llibre que vas llegir?

Dos en tinc molt clars. "Els tres porquets", amb el que vaig aprendre a llegir. I l'altre, ja de gran, que em va marcar perquè els pares em deien "no, nena aquest no és per tu". Era Lolita de Nabokov, quan el vaig llegir, d'amagades, vaig pensar que no n'hi havia per tant, no li veia el problema. I ha estat de gran quan he entès el problema (riu).

- Això sí que és perspectiva! Per cert, has parlat amb algun lector de la novel·la?

Sí, però has de pensar que als que no els agrada no en parla, (somriu). He casat dos tipus de lector, el que li agrada més la intriga i els que els agrada una lectura més descriptiva.

- Tasca difícil

Et confesso que ha estat inconscient.

- Algun treball en dansa?

Sí, preparo una del segle XVI.

- Molta sort i gràcies

A vosaltres.

 

Més informació de l'obra i de l'autora