L'actor Joan Crosas. Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.
Joan Crosas (L'Esquirol, Osona, 1947) ha treballat en cinema, televisió, doblatge, teatre i ara és un dels protagonistes del musical Sonrisas y lágrimas, que fa estada al Teatre Tívoli de Barcelona. Durant l'entrevista, en taral·leja alguna de les cançons. La seva veu és càlida i afectuosa. El posat, senzill i amable, amb el deix de timidesa d'aquell a qui estan entrevistant.
- Estem poc acostumats a veure't actuar a Catalunya; treballes molt a Madrid.
- Des de fa molt temps, quan hi vam anar per Mar i Cel. Jo tenia 40 anys. Aleshores em vaig presentar als càstings de Los Miserables i em van agafar. I em van començar a cridar. Va ser per casualitat, no perquè ho busqués.
- I doncs?
- Quan es van fer Los Miserables, hi havia molt pocs actors que estessin preparats per cantar i ballar. Recordo que n'agafaven de la sarsuela. I el fet que jo hagués estudiat música i cant, em va generar molta més feina.
- Madrid, però, no és el punt més llunyà on has actuat.
- També he treballat a França, Austràlia, Itàlia...
- Madrid, però, no és el punt més llunyà on has actuat.
- També he treballat a França, Austràlia, Itàlia...
- I ara ets el capità von Trapp del muntatge de Sonrisas y lágrimas a Barcelona.
- El Jaime Azpilicueta [el director] em va donar el llibret del musical quan vam acabar el primer My Fair Lady a Madrid, fa dotze anys. És d'aquells directors que només mirant-nos ja sabem què volem l'un de l'altre.
- El teu personatge és curiós perquè comença amargat i acaba tornant-se feliç, al revés de moltes altres obres.
- L'exemple contrari és el Sweneey Todd, un home que viu per la venjança. El capità von Trapp és un personatge que s'ha quedat vidu i l'única manera que té d'afrontar la vida amb els seus set fills és militaritzar la casa. I aleshores arriba la Maria i li trastoca tot. És d'aquests personatges que a tots els actors ens agraden perquè té molta amplitud de registre.
- Les cançons d'amor a la terra de Sonrisas y lágrimas tenen punts d'enllaç amb els Esquirols, el popular grup de folk català del qual formaves part. Igual que el tema My Favourite Things, que curiosament es pot relacionar amb Qui canta els seus mals espanta.
- Cada vegada que canto l'Edelweiss, se'm posen els pèls de punta. Pel significat de la cançó i la situació dels von Trapp en aquell moment: han d'abandonar Àustria, que ha estat envaïda pels nazis. D'alguna manera et toca de prop. I aquí sí que hi penso moltes vegades en l'època que cantàvem amb Esquirols.
- En quin sentit?
- Havíem de viure dins d'un règim totalment dictatorial. Presentar totes les cançons a censura abans de fer un concert, rebre censures de coses que no deien res, utilitzar mil i una transformacions de paraules per dir el que pensàvem... Per exemple, dèiem "400 grams" en comptes de poder dir "una lliura", perquè si deies "lliure", ja no passava la censura.
- Amb els Esquirols ja fèieu una reivindicació nacional. Ara s'han assolit les vostres reivindicacions?
- Escoltant les cançons als concerts dels Esquirols del Segle XXI, t'adones que després de tants anys encara tenen molta vigència. Estan demanant el mateix. I això fa ràbia i et sorprèn. És lògic que la gent s'ho faci seu i ho expressi. M'han arribat a dir que el Torna, torna, Serrallonga és una cançó popular catalana. Les cançons són instruments per expressar idees o sentiments.
- Per això el 2010 et vam veure actuar en benefici de la consulta per la independència a Manresa? Per aquest component social i ideològic indissoluble en l'art?
- Jo, des de sempre, a Esquirols, ja tenia aquest caire nacionalista. Però llavors no ho podíem expressar. No podíem ni penjar l'estelada al balcó; era un símbol gairebé terrorista. I ara sembla que respires més i ho pots expressar. Però d'aquí a que ens entenguin i ens deixin...
- No ens entendran i no ens deixaran?
- No ho sé. A mi m'agradaria molt veure-ho. No estem demanant altra cosa que una consulta. El que sí que tinc claríssim és que hem de continuar apretant i de la manera com ho fem, sense violència. La cadena humana va ser un acte de civisme brutal i les contramanifestacions van ser incíviques. Al govern de Madrid li va molt bé tenir un País Basc amb una ETA, perquè aleshores té l'acusació feta. En canvi, aquí no saben com reaccionar, només tallen i tallen per anar-nos ofegant.
- Tornant a la teva carrera, vas estudiar Enginyeria Química i estudis de música i vas deixar d'exercir de químic per dedicar-te al teatre.
- Ja de molt petit els vaig dir als pares que volia ser músic. I recordo la frase del meu pare: "Els músics no es guanyen la vida; primer estudia una carrera i quan la tinguis fes el que vulguis." I així ho vaig fer.
- Va ser complicat?
- Va ser estrany, curiós, i al mateix temps divertit, perquè no m'ho havia plantejat. La motivació per la qual vaig deixar el laboratori va ser anar a donar classes a una escola de música de Manresa. Arran d'això vam començar a muntar uns espectacles per canalla, juntament amb Rialles, perquè ens vam adonar que venien a aprendre música però no n'escoltaven gaire. Aquí va començar el rau-rau del teatre.
- I vas continuar.
- També per casualitat, ens van cridar als Esquirols per doblar les cançons d'una pel·lícula en català. Em va sentir un director de doblatge i em va dir que per què no en feia. Em va donar una targeta, vaig anar amb Arseni Corsellas, que és una de les millors veus del doblatge, i em va ensenyar la tècnica. Immediatament, ja va venir el Pere Planella i em va oferir fer teatre.
- No vas passar per una escola d'interpretació?
- No, vaig ser autodidacte total. Crec que la gent que passa per centres d'interpretació hauria de tenir aquest punt d'autodidacte. És molt bo saber història del teatre i conèixer els autors, però a la pràctica ets tu qui t'has de posar davant del personatge i assumir-lo. I això és un treball autodidacta, molt personal. Jo ho vaig fer així: observant molt, aprenent molt. Encara estic aprenent moltíssim. La meva vida ha sigut això, aprendre constantment. Crec que és el secret d'aquesta professió, aprendre d'un mateix i dels propis errors, que és d'on s'aprèn més, i observar.
- Observar els companys?
- I també gent del carrer, per quan has de muntar un personatge. Com caminen, com gesticulen, com parlen, com miren. Quan es pensen que ningú els veu i se senten normals i corrents, és quan et poden ensenyar més coses. De vegades m'assec a una terrassa i m'agrada observar la gent.
- A banda de teatre també has fet doblatge, cinema, sèries...
- Tot m'ha ajudat molt. Esquirols a nivell musical i a trepitjar un escenari, cantar davant d'un públic i haver de transmetre-li pensaments i sentiments a través de la cançó. El doblatge m'ha ensenyat molt com estar davant de la càmera, perquè als assajos vas repetint un tros de pel·lícula i veus exactament com ho fan els bons actors de cinema per parlar amb la càmera. Recordo que a Los Miserables, el Ken Caswell ens donava una pàgina de la novel·la de Víctor Hugo, hi buscàvem un personatge qualsevol i treballàvem una escena que durés dos minuts. Després t'ho feia reduir a un i finalment, a la mínima expressió. I això t'ajudava moltíssim a fer allò de menys és més.
- Creus que els musicals tenen menys carnassa que el teatre de text?
- Em trobo còmode amb tot. En teatre de text, si has de fer un monòleg, també te'l planteges d'alguna manera a nivell musical. No sé si és per deformació professional. Però jugues molt amb el fraseig, fer la pausa corresponent, els forts, els fluixos... Tot això són llenguatges musicals. No entenc la diferència a nivell d'actor. A nivell d'espectador, sí que pot sorprendre que estiguis parlant i de cop i volta et posis a cantar.
- S'ha d'acceptar aquesta convenció.
- Sí. A mi sempre m'ha agradat parlar de “teatre musical” i no de “los musicales”, com diuen a Madrid. Quan el Mario Gas em va dir de muntar el Sweneey Todd, el primer que vaig fer va ser passar el finale a l'ordinador i estudiar-ho abans que el text. I em vaig adonar que la mateixa música ja tenia la dramatúrgia intrínseca, que tenia pràcticament el 75% del personatge muntat.
- Com veus el panorama teatral?
- Per culpa de l'IVA cultural està molt fotut. I si hi afegeixes la crisi, tens una baixada d'accés a la cultura brutal. I això cap govern intel·ligent no ho hauria de permetre. Per mi la cultura és l'ànima d'un poble i si no hi ha aquesta possibilitat d'accedir a veure art, emocionar-se, reflexionar... què ens quedarà?
- Quins projectes tens per quan acabis Sonrisas y lágrimas ?
- Em vaig jubilar quan vam acabar My Fair Lady. El sistema de seguretat social de jubilació dels actors et permet treballar, perquè sempre hi ha papers per a persones grans. Ara el que vull és reposar una mica, fer les coses que realment m'agradin, com Sonrisas y lágrimas, i també fer-ne per a la gent de base, pel poble. A l'Esquirol, a l'estiu, organitzo concerts al jardí de casa, a nivell reduït. "En plan tribu", que en diem nosaltres.
L'actor Joan Crosas. Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.
