Delft és la típica ciutat holandesa amb tots els clixés imaginables: els seus canals, la seva església gòtica, el seu riu travessant ponts immaculats i el seu pintor barroc de capçalera. Joan Peiron (Vic, 1984) no ha estat mai físicament a Delft ni a La Haia on hi ha exposat el quadre de Vermeer que posa nom a la seva tercera exposició: Vistes de Delft. De totes maneres, a través d’aquesta obra s’ha transportat unes quantes vegades a aquella població. De la polidesa i la “densitat atmosfèrica” del quadre del segle XVII en surt la llavor que el portarà a començar els vuit quadres que s’han exposat al Casino de Vic durant tres setmanes. 

Vuit peces pintades amb tinta xinesa, oli i aquarel·la sobre fusta i tela que reflecteixen la decrepitud d’alguns racons de Vic poc representats, com el Mercat Municipal, algun tram de la carretera de Roda o de Can Forcadeta. La tria d’aquests espais per primer ser fotografiats i després dibuixats i pintats ha sigut purament personal, “aquests llocs em representen” diu Peiron. Tots comparteixen “una percepció de la ronya que et fa companyia, intento trobar espais una mica merdosos i dotar-los d’una importància”. Pintant-los no vol fer crítica social, ni fer-se el radical, senzillament els escull perquè l’aproximació és total: “El que tens davant és exactament el mateix que penses de les coses, de la vida”.

Asseguts al bar del Casino, que al matí d’un dia sense mercat està tancat i (per tant) desert, repassem una mica la trajectòria d’aquest professor de dibuix i pintura que ara fa un any va inaugurar el seu propi taller al Carrer Verdaguer de Vic. Entre alumne i alumne es dedica als seus projectes, fins a la data ha mostrat una primera aproximació a les façanes decadents amb Abstraccions urbanes (2012) i els retrats terrorífics d’esperits malignes a Fantasmes (2014). A Vistes de Delft hi ha una connexió agressiva i decadent amb els precedents, però és la transformació del traç a mida que avança l'exposició l’aspecte que més la diferencia.

“No m’he forçat a seguir la idea que m’havia marcat d’entrada”. Els primers quadres tenen un estil molt polit i fi que s’acosta d’alguna manera a Vermeer o al romàntic suís Böcklin i que, de sobte, evolucionen i es descontrolen. De la influència formal i atmosfèrica d’aquests pintors es passa a una influència “en l’actitud del pintor davant la seva ciutat”. Actitud que passa a ser més visceral, amb pinzellades més dures i barroeres  com la que escenifica El Passeig o Carrer Morgades. Peiron ho descriu així: “El més rellevant són les parts que no controles perquè a través del procés manual passen coses que no tens previstes, no ets una impressora”.

“Dosificant el defecte i fent que les anomalies juguin a favor teu”, aquesta és la manera com el vigatà aconsegueix fer les seves obres o, com diu ell, “fer que els paisatges es converteixin en símbols”. I és que sota l’aparença de professor permissiu i bonifaci s’hi amaga un teòric del procés artístic. Peiron sap que quan pinta una cosa real, el què està fent és una abstracció del que el seu cervell filtra i que després reinterpreta sobre tela o fusta. Un cop les finestres o les portes s’han representat deixen de ser el que eren i passen a ser formes i colors que es capten per un canal diferent al del llenguatge. La informació que donen aquests elements és la que l’espectador és capaç de captar però difícilment serà capaç d’explicar. Potser per això costa més parlar d’art que captar-lo. Les interpretacions, però, poden ser infinites per això l’artista remarca que “tant és el que jo vulgui plasmar, si hi hagués una lectura estàndard seria molt avorrit”.

Còmics i punk

Tocant amb les mans les coses i deixant de banda abstraccions o pintors de segles passats, Peiron ha begut de referents molt més pròxims. El món del còmic és als seus quadres, un clar exemple és l’estima cap a la tinta xinesa per traçar les primeres línies, “em fascina realment”. Ell mateix afirma que el còmic ha sigut la seva “entrada al món de l’art”, a través de dibuixants com els de l’Escola francobelga, Tillieux o Peyo ha vist com el decorat era un personatge més de l’obra. “M’atrauen en la manera d’ambientar les històries, amb alguns hi ha paral·lelismes molt grans a l’hora de plasmar edificis en descomposició”. 

Si el còmic ha servit d’entrada, la música ha sigut el sofà on s’ha acomodat. Amb uns quants parroquians han impulsat grups com de harcore-punk com FP o Extensity. “Amb els meus quadres m’agradaria aconseguir coses similars a les que aconsegueixo amb la guitarra”. Formar part d’un col·lectiu sense sigles però amb principis clars, l’ha fet veure que en el món de l’art (a diferència del musical) la connexió entre l’acció estètica i la política ja fa temps que no existeix. “Les últimes performances que s’han fet són les de l’Amadeu Casellas. Si em vols dir alguna cosa vés a atracar un banc”. Per tant, si s'ha de pintar l'únic que com a mínim es faci amb sinceritat, l'últim reducte d'autenticitat que li queda a la pintura.