Leo Bassi, en un moment de l'obra "Utopía". 
 
Leo Bassi presenta el proper 9 de gener a les 10 del vespre al teatre-auditori de Calldetenes la nova versió de l’obra “Utopía”. En aquest muntatge, el controvertit actor i creador busca crear una comicitat enfocada a superar el riure convencional i a explorar tot el seu potencial filosòfic. “Utopía” sorprèn per la frescor de les seves idees escèniques però sobretot, per la seva implicació política sense complexes.

Presentació del propi Leo Bassi d'UTOPIA en la seva nova versió de Dec 2009 - Gener 2010. www.leobassi.com

"A principis de 2009, quan vaig estrenar UTOPIA, el Dow Jones havia caigut a 6.500 punts i el sistema Neoliberal s'estava enfonsant vistosament. Saltant-se tots els dogmes del lliure mercat i de les teories d'Adam Smith, Barack Obama, el primer president afroamericà, es llançava a salvar empreses i banques privades amb diners públics, nacionalitzant fins a la General Motors en el seu afany d'evitar el desastre econòmic.

Aquest fet, imprevisible quan vaig començar a pensar en el meu nou espectacle, crea un marc sorprenent i immillorable per apreciar la força dels arguments de la més ambiciosa de les meves obres: UTOPIA, que tracta del món oblidat de les veritables utopies progressistes vuitcentistes que, teòricament, segueixen inspirant als nostres partits d'esquerres d'avui. La meva intenció era castigar, a la manera dels bufons, els meus antics companys ideològics per la seva falta de passió, recordant d'on venim políticament i la importància de defensar la nostra tradició humanista davant d'una dreta de moda.

De la necessitat de sacsejar a l'esquerra del seu sopor em va convèncer el que em va començar a succeir a Espanya des del 2006 amb les representacions de la meva obra precedent, la Revelació. Per haver volgut defensar els principis d'una societat laica, en un espectacle certament bufonesc però construït sobre una base teòrica molt seriosa, vaig ser víctima d'una brutal campanya d'oposició per part de la dreta nacional catòlica que va culminar amb el descobriment d'una bomba al Teatre Alfil de Madrid a pocs metres del meu camerino.

El que més em va impactar va ser la tebior en la solidaritat de certs ambients progressistes, una posició còmoda que considerava com una molèstia o de mal gust remoure aquestes velles batalles. Dotze mesos després de l'estrena de UTOPIA, les coses estan encara més clares. Lluny d'aprofitar la derrota del pensament i la filosofia neoconservadora, l'esquerra, en un impressionant buit de propostes, ha deixat passar aquesta ocasió sense proposar cap alternativa confirmant la imperiosa necessitat d'un trobar nous somnis amb una nova energia.

Així, la tesi central d'UTOPIA és més actual que mai: cal tornar a la font del pensament d'esquerres, rejovenir els nostres valors o sinó qualsevol dia descobrirem que fins als principis de la Il•lustració seran posat en dubte pel Nou Fosques.
 
¡Tornen els temps de les Utopies!
 
Una darrera paraula: La recerca del veritable esperit utòpic em va portar sense remei a la història europea després de 1789. Una impressionant epopeia feta de grans moviments socials, de sorprenents avenços científics i artístics i que acaba tràgicament a la Primera Guerra Mundial. És també un viatge íntim, on si reconnectar amb els orígens circenses de la meva pròpia família, internacionalista i progressista com tot la gent de Circ de llavors... I des dels racons de la memòria un personatge es perfila lluminós i carismàtic, el rei inqüestionable de la Pista, que més que Marx o Fourrier va encarnar per al públic decimonònic la concreció de totes les Utopies: L'etern Pallasso Blanc".