Diderot deia: "La ignorància està menys lluny de la veritat que el prejudici". I precisament aquest és el gran tema d'OJOS VERDES: el prejudici. Els prejudicis.

La biografia personal i artística de Miguel de Molina és la història d'una Espanya que encara existeix, que ha governat a casa nostra, que governa a gran part del món (per tant és una història vigent), i que està plena de prejudicis cap a les llibertats individuals i col•lectives.

A més, gran part de les generacions postfranquistes senten una mena de rebuig sistemàtic cap a la cançó popular espanyola perquè els enregistraments que ens arriben són molt antics i el so, la instrumentació, i la manera de cantar-les, corresponen a una moda molt determinada d'aquell moment. Suposo que és per això, i perquè és un tipus de música que es relaciona amb l'etapa del franquisme i hom intenta esborrar de la memòria col•lectiva aquesta etapa negra de la història d'Espanya. No hi ha gaire interès general en fer-la arribar a les noves generacions. Però senyors, la cobla neix a la República, tal i com molt bé ens havia explicat en Montalbán. Forma part de la nostra essència, tan si ho volem com si no, i connecta directament amb les nostres arrels més pures, més autòctones, més populars i més autèntiques. A partir de la biografia de Miguel de Molina, OJOS VERDES vol recuperar-la, "treure-li la pols", i acompanyar-la de la memòria històrica d'aquella Espanya que Camus definia com "on els homes van aprendre que és possible tenir raó i, així i tot, patir la derrota; que la força pot vèncer a l'esperit, i que hi ha moments en que el coratge no té recompensa".

Miguel de Molina va beure del flamenc, del cuplé, de les varietés, de Federico, de Falla, dels burdells... Vivia la seva homosexualitat amb naturalitat: sense fer-ne una bandera però sense amagar-se. Tot un risc en aquells temps. I tampoc va fer política, però va haver de triar i el cor li va demanar fer costat als republicans. Aquell que en el seu dia va donar a conèixer cançons memorables com La bién pagá, Ojos verdes, o El día que nací yo..., va haver de pagar un preu molt alt per exigir-se a sí mateix viure amb autenticitat: l'exili i la prohibició de guanyar-se la vida treballant.

La Piquer es va quedar amb les seves cançons. I nosaltres el vam oblidar.

La copla...,  la fiesta gitana..., el cafetín árabe..., Lorca,  el sentío..., el coraje..., el duende..., el quejío..., la guerra, la llibertat, els artistes, els exiliats, els rojos, els nacionals. La ràdio... OJOS VERDES és un espectacle per als sentits, per a la consciència, i per a l'emoció.

INTÈRPRETS: Marta Alloé, Mariona Blach, Gracia Fernández, Albert Mora, Manoli Nieto i Marc Vilavella
VEUS EN OFF: Eduard Tenas i Quim Dalmau
GUITARRA I OBOÈ: Marc Sambola
PIANO: Eduard Tenas
COREOGRAFIA: Roberto Miguel
COREOGRAFIA FLAMENC: Marta Alloé
ASSESSOSARMENT TITELLES: David Beltran
ESCENOGRAFIA: Mercè Salom
LLUMS: Toni Font
SO: David Ruiz
ESTILISME: Mano Marabotti
ASSISTENTS: Paloma Bomé i Leo Castaldi
AJUDANT DE DIRECCIÓ: Mercè Vidal