Les matemàtiques del mite de la “mitja taronja” funcionen així:
½ + ½ = 1
És a dir, un ésser incomplet que necessita un altre ésser incomplet per poder sumar 1. Es podria titular: la fusió de la relació de parella... si ho dibuixem, vindria a ser així:
Segur que moltíssimes persones, quan hi pensen, creuen que és la fita a on s’ha d’arribar per a poder ser feliç en parella... Però aquest mite parteix de la insuficiència. Ve a dir que una persona no està completa fins que troba aquella altra persona que la completa del tot. I potser hi ha qui ho troba bonic això.
A mi m’agraden una altra mena de matemàtiques. Les matemàtiques de “la corba de la felicitat” funcionen així:
1 + 1 = 3
Dóna la sensació que no sé sumar, oi? Ho explico: Una persona coneix a una altra persona, s’enamoren, es mantenen com a individus però creen la relació de parella. Tenir parella no els completa sinó que els enriqueix. Aquest estil de relació no parteix de la insuficiència, parteix del benestar. I el fet de conèixer a l’altre/a fa que aquest benestar augmenti i creixi. D’aquí ve el nom: “La corba de la felicitat”. Dibuixat vindria a ser això:
Els dos membres de la parella estan junts i l’un “engreixa” a l’altre, fa que a l’altre li surti “panxeta”... Això sí que és la corba de la felicitat!
Cadascú manté la seva individualitat que queda enriquida i creix gràcies a allò que li aporta l’altre, i viceversa.
A mi m’agrada més partir d’un model de benestar i on la parella s’engreixa, no de quilos, sinó de felicitat, desig, passió, bona convivència, somriures, discussions (i no baralles), que partir d’un model on un necessita a l’altre per poder completar-se. Aquest model de la mitja taronja condueix a la dependència emocional... i qui té una relació de parella de dependència, no té una relació de parella d’amor.