Llegides amb més calma les xifres del 9-N, aquestes ens mostren que, a dia d’avui, la independència no ho té tant clar per guanyar en unes eleccions al Parlament. Aquesta convocatòria, a diferència d’altres eleccions, no tenia un cens previ, fet que feia més difícil comptabilitzar el tant per cent dels votants. Amb dades d’Idescat, a Catalunya hi ha poc més de sis milions cent mil persones que tenen setze anys o més, i a aquesta xifra li hem de sumar els immigrants residents a Catalunya, que també podien votar. Si per altra banda agafem el cens de les últimes eleccions al Parlament, aquest era de poc més de cinc milions dues-centes mil persones. Ni amb un ni amb l’altre el 9-N va superar el 50% de participació.

Més lluny encara queda la xifra dels “sí-sí”. I aquesta és una dada que el Govern de la Generalitat sap. I és un dels motius pels quals, a dia d’avui, encara no veu amb bons ulls avançar les eleccions. La xifra que hi ha al damunt de la taula és de 300.000 persones. Aquestes són les que falten per aconseguir l’objectiu fixat: afrontar unes eleccions i que la suma dels partits sobiranistes superin la mitjana.

Ha faltat debat. Si repassem el mapa de vots del 9-N, no hi falta la gran participació de les comarques centrals, tampoc d’algunes de la província de Girona ni certes zones de ponent, però el sud del país, la zona de l’àrea metropolitana i d’altres grans poblacions catalanes no s’hi van sumar de forma majoritària. Ha faltat molt debat i pedagogia per explicar què votàvem, i això s’ha acabat reflectint en molts d’aquests punts de votació. Massa preguntes, poques respostes.

La gran pregunta del 9-N no era quin seria el resultat final, sinó quina seria la participació. I és, en definitiva, el què acabarà avalant un procés com aquest, el de conèixer de forma ja oficial quin és el futur polític de Catalunya. Òbviament, amb unes eleccions la participació serà alta. Però el resultat del “sí-sí” serà majoritari?