Aquest dies tots som Charlie Hebdo i estem consternats per la barbàrie del terrorisme fonamentalista. Sense matisar ni un gram la condemna que es mereix el vil atemptat de París i fent una defensa a ultrança de la llibertat d’expressió, també avui és un moment per relativitzar o desmentir els discursos alarmistes d’aquells que diuen que Occident s’encamina de manera inevitable cap un xoc de cultures perillosíssim.

Una observació atenta de la realitat quotidiana ens indica que les diferents religions,  cultures i costums conviuen a Catalunya de manera força harmònica. Ni l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York, ni l’atemptat d’Atocha a Madrid ni tampoc aquest altre trist i injust crim a França han aconseguit fer créixer l’hostilitat social als nostres barris. La tesi de Samuel P. Huntington quan va dir que el multiculturalisme dins del país amenaça els EUA i  Europa és, com a mínim, a nivell local discutible.

Mirem, per exemple, el cas d’Osona. El 2010 va ser quan la comarca va tenir un nombre més alt de persones immigrants empadronades amb un total de 22.894. Des d’aleshores s’ha registrat una lleugera baixada fins arribar als 20.877 del 2014. Aquest estancament i petit retrocés de la població d’origen estranger és una tendència general al país que fa pensar, amb tots els matisos que calgui, que hem arribat al sostre màxim d’immigració i diversitat cultural sense que la cohesió general se n’hagi ressentit.

Sí que recordo que l’any 1999 uns desconeguts van cremar un edifici de pisos d’immigrants de Gàmbia a Banyoles. A part d’algun altre cas esporàdic o incident lamentable a Catalunya, les hemeroteques no han recollit notícies importants al país per grans conflictes enquistats per raons de raça, creença o cultura. I pel que fa als atemptats islamistes que han colpejat Europa, tot i que sóc conscient que igual que a la resta del món podrien passar a Catalunya en qualsevol moment, són accions molt premeditades que es planegen lluny d’Occident. Vull creure que no tenen cap suport social significatiu als nostres barris.

No negaré que existeixen problemes de tota mena i que a tot arreu es pot trobar gent dolenta; sigui autòctona o nouvinguda. D’una banda, tenim catalans xenòfobs que s’enrolen en ambients ultres on sembren l’odi. Al mateix temps, la policia vigila de prop la instrucció de possibles cèl·lules gihadistes perquè el perill potencial que representen no es pot minimitzar. Però, en general, no veig motius objectius d’alarma col·lectiva ni molt menys per mirar de reüll el veí musulmà. Tot el contrari. Com el  policia Ahmed de París, els musulmans són igualment víctimes de la intransigència.

En moments de convulsions, provocacions i sang a París, cal difondre missatges positius per no caure en el desànim. A Osona és un èxit que convisquin persones de 107 països diferents i que l’islam s’hagi integrat de manera pacífica i respectable com una religió més a la ciutat dels sants.

Amb el mateix esperit d’optimisme bonista necessari, en aquest article modest rescato un poema publicat fa anys per l’editorial Emboscall de Vic que representa un crit a favor de la convivència. Diu així: “Visca Jesucrist i visqui l’Islam/ us ho dic jo, agnòstic descregut,/ que de petit feia Pasqua i el Ram/ però que ara d’adult la fe ja he perdut./ Aquest pensament no és cap paradoxa/ si busco la pau i no més tensions./ Ingenu crido fort: “Prou de més boxa!”/ Sense xoc de civilitzacions. / Que no ens espanti la noia amb xador/ ni l’Alcorà ni l’almoina del cor. / ¿La guerra? De les mesquites és lluny./ Són els governs d’Orient i d’Occident/ que fan males lleis i aixafen la gent. / A les parròquies no hi ha cops de puny.”