Aquest article estiuenc l’escric des del monestir de Santa Maria de Solius, situat al terme municipal de Santa Cristina d’Aro. Aquí hi viu una petita comunitat de monjos cistercencs, instal·lats en aquest paratge idíl·lic des de 1967 i que dediquen la major part de la seva vida monàstica a la pregària i al treball.

Molts dels que em coneixeu bé, i fins i tot el que no em coneixeu tant, us estareu preguntant què carall hi fa un ateu convençut, que ni tan sols assisteix a l’ofici de festa major, tancat en un monestir. He vingut a descansar, a aïllar-me uns dies i a fer recés literari -no pas espiritual-. El meu objectiu és prémer l’accelerador d’una novel·la que fa massa temps que tinc desada en un calaix.

El monestir de Solius disposa d’una hostatgeria on acostumen a venir hostes durant l’any, especialment els mesos de vacances. Tanmateix, avui parlant amb l’hostatger, m’ha informat que darrerament han patit un descens significatiu del nombre d’hostes. Efectes de la crisi, m’ha dit ell ben convençut. I jo m’he preguntat, sense gosar perbocar les paraules en veu alta: hi ha res més auster que passar uns dies en un monestir on tan sols es demana la voluntat per dormir-hi i fer tots els àpats del dia? Uns àpats, que per cert, i en contra del que m’havia afigurat, són d’allò més apetitosos.  

En aquell moment m’he recordat d’un amic que l’altre dia m’explicava que feia un any que no jugava a tennis, és que estem en crisi, és clar. Però aquest amic no ha deixat de pagar cap mes la seva quota d’abonat al club, simplement no juga perquè estem en crisi. No seria més raonat anar al club a utilitzar els equipaments amb més assiduïtat per aprofitar els diners que costa l’abonament? Ha arribat un punt que em pregunto si hi ha gent que deixa de fer l’amor amb la seva parella per culpa de la crisi, si es trenquen amistats per la situació econòmica, si racionalitzem les nostres necessitats vitals pel naufragi de la banca, si deixem de llegir llibres perquè el crèdit ofega el país...

Aquesta refotuda crisi està canviant la societat a una velocitat extrema, que devora tota previsibilitat i ens aboca a una sensació permanent de desubicació i d’incomprensió. En nom de la crisi es comenten barbaritats que ens deixen atònits i incapaços de reaccionar. Ens bombardegen amb míssils letals disfressats de mesures necessàries d’austeritat i anem abaixant el cap, sortejant els trets, fins que toquem al terra i ja no queda espai per amagar-nos i sucumbim a l’atac, despullats d’armes i batec. Com és possible que un govern incompleixi flagrantment els seu programa, i que a sobre es mofi de ciutadans, i els insulti amb menyspreu i prepotència -Que se jodan!- i que aquests ciutadans acatin els cops, abatuts i frustrats com estan, es lamentin en veu baixa i es resignin, perquè clar, estem en crisi...

Hi torno i no me’n cansaré pas: aquesta refotuda crisi porta en el seu ventre unes transformacions radicals que potser d’aquí a uns anys serem capaços d’analitzar amb la perspectiva del temps, ja que ara mateix em desborden i em sento incapaç de treure’n l’entrellat. El que sí crec és que Catalunya s’ha d’abocar amb tot el seu pes a aquestes transformacions, a aquests canvis radicals. Potser mai ho havíem tingut tant a l’abast. La llibertat, em refereixo.

Quan un context es veu desbordat pels esdeveniments, quan la roda gira a una velocitat que fa difícil esbrinar-ne la direcció, és el moment de llançar-se, de dir ara o mai, de proclamar-nos independents i deixar que aquest cop siguin ells que quedin atònits, que acatin el cop i que no sàpiguen com reaccionar. Segurament no ho diré mai, o ho diré en veu molt baixa perquè no se m’entengui. Però serà sense prepotència i sense menyspreu, senzillament serà un esbufec d’alliberament. Que s’ho facin!, diré -que se jodan em sembla massa vulgar i no acostumo a vociferar en aquella llengua-.

Aquest és el gran canvi, la gran oportunitat d’aquesta crisi. Allò que abans d’ahir semblava impossible, ahir era inviable, avui és complicat i demà serà versemblant. Mireu a mi, ara mateix acabo de sopar escoltant Mozart i envoltat de vuit monjos cistercencs. I en un sol dia he entrat més cops a l’església que ens els últims deu anys (vigílies, laudes, sexta, nona, vespres i completes). La crisi m’està canviant...