Josep Pla va inventar una classificació reduccionista, però eficaç (i sovint real), de classificar les persones del nostre entorn en “amics, coneguts i saludats”. Entremig, diria que també hi podríem afegir la categoria de "camarada", "company" o "col·lega". Sigui com sigui, diuen que d’amics de veritat n'hi ha pocs, que es poden comptar amb els dits d’una mà, encara que aquests últims anys, la paraula "amic" ha agafat connotacions més aviat equívoques com en el cas dels ‘amics’ virtuals que molts tenim al Facebook.
De vegades també es parla d’amistat amb un animal, com ara el gos, “el millor amic de l’home”. En el cas de l’amistat entre humans, aquesta pot néixer en pocs minuts després de relacionar-se, però també es pot anar forjant amb el pas dels anys. I quan un arriba a una certa edat, com ara un servidor (a les portes de la jubilació), constata que cada vegada és més elevat el nombre d’amics i amigues que ens han deixat pel camí; tanmateix, les amistats que ja no hi són físicament perduren en nosaltres, en la nostra memòria, al disc dur cerebral i, metafòricament, en el nostre cors.
Aristòtil va dividir els amics en tres tipus: l’amistat útil o interessada, l’amistat per plaer i l’amistat veritable. Pel filòsof grec, l’amistat útil es basa en el profit d’una persona amb qui ens podem fer favors mútuament. L’amistat per plaer, pròpia dels joves, va associada a la diversió. I l’amistat vertadera, té per finalitat la mateixa amistat, sense estar subordinada a res. Aristòtil també va arribar a la conclusió que els amics de debò són els que estan disposats a perdre el temps gaudint de l'amistat, els que poden perdre el temps malgrat que els falti temps.
Més enllà de les amistats que tenim a prop i amb qui ens relacionem regularment de manera presencial, tots en tenim que viuen lluny i que veiem molt de tant en tant; o que fa anys que no veiem, però que continuen formant part de les nostres vides. En el meu cas, tinc algunes amistats en la distància a Barcelona, a Menorca, a Màlaga, a Califòrnia, a Oregon, a l’Índia, al Marroc, a Austràlia...
Àlex Cerrada (1988-2019) Foto: Toni Coromina
Sense pretendre enquadrar-lo en cap categoria concreta, tinc un amic vigatà que fa més de trenta anys viu a Guadix, a Andalusia, i que vaig conèixer a Vic als anys setanta. És Àlex Cerrada Ferrer, una persona que a Osona fa anys era molt coneguda per la seva dedicació al motociclisme de competició, un esport que a mi no m’ha interessat mai gaire, però que a ell li va suposar córrer en molts ral·lis i en els circuits estatals més importants. Ara, passats els anys, ens veiem anualment, sobretot quan s’acosta Nadal, coincidint amb alguna de les visites que fa a Vic, on viu l’Esperança, la seva mare de 93 anys, i la Margarita, la seva germana.
En una entrevista que li vaig fer el 1989 publicada a El 9 Nou, explicava que havia nascut al 1953 (és dos anys més gran que jo). Fill d'una família de treballadors, el seu pare treballava a la fàbrica, però també era músic i tocava la bateria en diverses orquestres i conjunts. La seva mare feia les feines de la casa i anava a vendre als mercats comarcals. Aquells dies, la família vivia a "Can Molins", un llegendari habitatge del barri del Remei, a l’època que aquest nucli estava a la quinta forca del centre de Vic.
De petit es va fer un fart de jugar als carrers del barri o al riu Mèder, fins més amunt de la font de la Talaia, on feia cabanes amb la colla. Mentrestant, estudiava a l'acadèmia Can Bertran, al carrer de la Fusina, després del seu pas pel col·legi de monges de "Les Cuques". Va fer el comerç a l'acadèmia, i posteriorment el batxillerat al col·legi de Sant Miquel dels Sants. Llavors, la família es va traslladar a l'Estadi, aleshores conegut amb el nom de ‘L’Esbarjo’.
Acabats els estudis, la seva vida laboral va transcórrer entre el taller d’electricista de cotxes del seu pare i las classes de conduir que impartia en una autoescola de l’Estadi. Però l’Àlex també era un esportista nat que, a més de jugar molt bé a futbol, era un entusiasta de les motos.
Va ser al bar La Poncella, que un amic seu –en Sánchez,- el va animar perquè es dediqués a córrer en moto. Li va fer cas i va debutar al Ral·li Osona pilotant un petit ciclomotor Ducati 49, i va aconseguir acabar la cursa corrent 400 quilòmetres de nit amb aquella màquina , una proesa que el va deixar molt emocionat. A partir d'aquí, va participar en més ral·lis, com el Costa Brava, ja amb una moto més gran, i va formar part de l'Escuderia Osona, igual que Sánchez i Boronat, dos pilots vigatans d'aquella època. Després, va començar a participar en pujades en costa, al mateix temps que també feia de copilot de cotxes al Ral·li Osona.
L’Àlex anava per a gran campió de motociclisme i va córrer en circuits estatals conjuntament amb el valencià Ricardo Tormo; de fet, en aquella època, ell i Tormo eren les joves promeses del motor, els millors a la categoria júnior, que corrien amb una Ossa que es preparaven ells mateixos (avui això correspondria a una categoria de de 150 cc. De cilindrada).
Àlex Cerrada, el 1972 Foto: Arxiu Cerrada
Després de participar en moltes curses a l'antic circuit de Jerez, al del Jarama, a Galícia, al País Basc, València, Barcelona..., va arribar a tenir ofertes per provar amb la marca Derbi. Però va decidir plegar de córrer, perquè creia que el món del motor tampoc no ho era tot, i que hi havia molts accidents, tot i que ell no en va patir gairebé cap. D’altra banda, també li feia il·lusió continuar jugant a futbol amb els companys de l'Estadi i la "Ponce-lla", com Esteve Solà (el pintor Tiua), Pere Camps, Gimbert, Rodelles, Tarrés i d'altres. A l’Atlètic Vic, ell feia la funció de davanter, d'extrem (com en Carrasco al Barça), i s’ho passava molt bé.
Als 25 anys va marxar de Vic per canviar d'aires i va anar a Barcelona, on va fer moltes feines esporàdiques. Finalment, va trobar el que buscava al sud; primer va estar a Calahonda, una platja granadina, i més tard es va establir a Granada. Allà es va dedicar a fer artesania amb fusta, a vendre als mercats i posteriorment va muntar una petita empresa de pell. També va tenir una botiga d'artesania de temporada a la província de Huelva, a les lluminoses platges de "La Antilla". Es va casar amb una noia andalusa, la Yolanda i la parella va tenir una nena, que es diu Àlex, com ell.
Al cap d’uns anys va reprendre la seva activitat en el camp de la formació viària, fins que va arribar el moment de la jubilació. Home d’una considerable sensibilitat social, a partir d’aquí va pensar que havia d’implicar-se “en aquelles causes que necessitessin qualsevol tipus de suport per millorar la qualitat de vida de la gent i, especialment, per als col·lectius més desfavorits que, com sempre ocorre, reben amb més duresa el cop de la crisi econòmica global”.
L’eina que li va permetre desenvolupar aquesta tasca social va ser una de les candidatures del canvi, Alelante Andalucía, “un projecte politicosocial netament andalús, que ens permet desenvolupar un document programàtic centrat en els problemes i les necessitats de la gent andalusa”.
Dins l’àmbit familiar, la seva filla viu i treballa al Regne Unit, i de tant en tant ell i la Yolanda la visiten, de la mateixa manera que ell continua venint a Vic, on viuen la seva mare, la seva germana amb la seva família, i una cola d’amics de tota la vida.
Si en diverses de seves incursions m’he trobat amb l'Àlex a l'Snack, aquest passat mes de desembre vam coincidir al Col·legi d’Aparelladors a la inauguració de l’exposició de pintures d’Isa Basset, una amiga comuna que de molt jove també havia estat practicant del motocròs. En el transcurs de la poca estona que vam poder parlar i refermar la nostra amistat, em va confessar que quan vivia a la Plana no la sabia apreciar, ni es fixava tant en el paisatge com quan ara ve de visita, que ho aprofita per fer alguna incursió a Tavertet, Sau, o les Guilleries... Tot i viure a Guadix, a 850 kilòmetres de distància, a Vic hi té bones amistats. Content de formar part d'aquest nucli.