Aplaudeixo a tota aquella gent que des de la simple intuïció estètica ha agafat un instrument musical amb el desig d’assaborir el gaudi de la música.

Amants del so que partint del desconeixement tècnic i teòric de la disciplina musical han elaborat, cadascun d’ells, un seguit de peculiaritats que els identifiquen com a únics i pràcticament irrepetibles. Formar-se a través de la intuïció, l’experiència i l’escolta crítica difereix de manera notable a la formació que pot aportar a un músic l’acadèmia – sigui aquesta institucionalitzada en conservatoris, escoles de música o similars-. Són camins molt diferents i que en cap cas, si no és que es creuen, poden arribar al mateix lloc, és una qüestió d’arrel.

L’acadèmia esdevé, en el mateix moment que es concep, un objecte de consens i com a tal, dictamina valors estètics objectius, pilars que la tradició i el gust col•lectiu han edificat de manera pràcticament inamovible.  Això és així en la teoria musical i és així també en la tècnica musical. El concepte “d’escola” el trobem inscrit de manera ferma tant en la pràctica instrumental com en l’elaboració compositiva arreu d’Europa, i no seria agosarat dir que es troba de fet en tota cultura musical possible.  És el resultat d’una suma de talent i habilitat, quelcom que pot considerar-se positiu en primera instància – i que ho és - però que al cap i a la fi allisa sense compassió els atributs més personals de cada subjecte.

L’autodidactisme en canvi té el seu naixement en una subjectivitat pràcticament absoluta. En aquest cas haig de dir que tant la guitarra com la veu (que em queden força pròximes) són possiblement els dos paradigmes més evidents. Qualsevol amb una mica d’ambició –no en fa pas falta gaire- i un gust cultivat per l’experiència de l’escolta pot agafar una guitarra, sense haver agafat mai cap altre instrument, i al cap d’un a hora pot ser capaç d’expressar una idea musical pròpia. Com ho haurà fet tècnicament? Doncs simplement com se li haurà acudit. Què haurà fet musicalment (entès aquest concepte com allò que es relaciona amb la teoria de la música) ? Doncs simplement amb el què a la seva intuïció li ha semblat més interessant i aquest, cal remarcar-ho perquè és important, és un interès que resideix en la sensibilitat per sobre de tot.

L’atreviment és la noció clau per elevar la peculiaritat dels músics que s’han format prescindint en més o menys mesura de la doctrina. Si no hi ha el coneixement d’allò que cal preservar, no hi ha pors per trencar-ho,  i si no hi ha pors per trencar-ho es pot anar – és innegable – molt més lluny. Se’m retraurà, és clar, que sóc guapo, i jo els diré que no hi té res a veure amb tot això. Llavors se’m retraurà que l’acadèmia ha assolit fites artístiques que serien inimaginables sense la seva existència i jo els respondré que és cert però que com he dit a l’inici, són camins que no viatgen cap als mateixos destins i per tant tampoc cerquen –normalment- els mateixos objectius.

Aquest enaltiment que faig de l’autodidactisme no està renyit per res amb l’excel·lència que sempre s’hauria d’exigir al fet musical, ho resumiré en una frase per no allargar-me massa i que considero que il·lustra amb prou claredat el què m’he proposat explicar: "God save the Queen" de Sex Pistols és excel·lència sonora.