Just en les darreres setmanes d’aquest mes de gener, jo i els altres tres membres d’Obeses hem posat el punt i final al nostre segon disc que hem batejat amb el nom de “Zel”.

Ha estat un procés llarg, un total de dos anys en l’elaboració compositiva de les peces (des de la finalització del primer disc “Obesisme Il·lustrat”) que ha acabat en quatre mesos de gravació intensa a l’estudi –el tercer espai creatiu de la música moderna, sumant-se a la composició i a la interpretació: l’edició i manipulació del so-.

Les onze peces que conformen aquest nou treball musical les presentarem el dia 22 de febrer al Teatre Atlàntida de Vic, i el disc en qüestió es farà públic en poques setmanes. Amb tot, no tinc cap intensió de començar a enaltir la meva música perquè, en primer lloc, és innecessari, i segonament, ja hi haurà qui ho faci amb delit fervorós quan aparegui.

Els que heu pensat que parlant de mi no faria altra cosa que un pulcre exercici d’autofel·lació aneu errats. No pretenc referenciar-me, ni perfilar-me, ni tan sols esmentar-me, només tinc la voluntat de fer una mirada enrere per tal de veure-hi el coneixement que ha deixat petja en el meu ser creatiu.    

Avui puc dir que fa un total de 20 anys que tinc una relació directa amb la música, amb aquesta disciplina artística tan peculiar i extraordinària, ja que vaig començar a aprendre l’art de la interpretació guitarrística quan en tenia 6, d’anys. 20 anys en els quals no he deixat de formar-me, sense treva, en centres d’estils i funcionaments gairebé –gairebé- antagònics.

El que vull destacar tanmateix no són els centres o escoles en qüestió sinó els professors que he tingut al llarg d’aquestes dues dècades de creixement musical. Podeu imaginar-vos fàcilment la gran quantitat de professors de guitarra –clàssica i elèctrica-, de cant, d’harmonia, de composició, de llenguatge musical etc... de qui he tingut la sort de rebre els coneixements musicals necessaris que avui m’han permès posar el punt i final a una obra de la immensitat i riquesa compositiva i interpretativa de “Zel”.

És clar que d’entre tots ells n’hi ha que han calat més profundament que d’altres en la meva visió de la creació musical -i la música en general- però m’atreviria a dir que fins i tot d’aquells que n’he après coses més supèrflues o de menys pes, sense aquest coneixement diminut, no seria el músic que sóc avui.

Així mateix, i talment com ells m’han deixat a mi la rica llavor del coneixement musical, cadascun d’ells també ha estat nodrit per a d’altres mestres que al seu torn també ho havien estat, i així fins l’inici dels temps –o fins a Bach- i de la mateixa manera, espero, el meu coneixement i la meva perspectiva de la disciplina musical, directament o indirecta influenciaran a músics que estan començat en el plaent camí de l’art sonor.

No oblido de cap manera la sempre defensada per mi noció d’autodidacció ja que considero que fins l’aprenentatge acadèmicament més sever no està allunyat forçosament del fet de fer-se un a si mateix. El coneixement es rep de la mà dels mestres (és clar que un dels més grans és la “simple” escolta) i l’artista amb esperit lliure li dóna la forma que només ell pot imaginar. La música és fluïda i modelable, és dúctil, és pesant i lleugera, l’únic obstacle és i serà sempre la nostra limitació creativa i la nostra limitació tècnica, per això segueixo estudiant i enriquint “el meu” coneixement, perquè la meva voluntat última és la de poder expressar la música des d’ella mateixa.

Així doncs, a tots ells i amb tota la meva sinceritat: Gràcies.