El ple del comitè d’empresa de la Universitat de Vic-UCC, celebrat el 10 de setembre, va nomenar Dani Jiménez Hernández, professor i investigador de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar, com a nou president.  Amb aquest relleu consensuat, Jiménez substitueix Pep Bisquert Illa, treballador de l’àrea de les TIC, que fins ara ocupava aquest càrrec i que continuarà dins del comitè fent altres tasques.

És de justícia felicitar tant el president entrant com el sortint per la seva implicació a favor de la defensa dels drets laborals en una institució que compta amb 637 treballadors i que és, per tant, un dels motors econòmics i de coneixement a la comarca d’Osona. És positiu que hi hagi persones compromeses així; amb ganes de millorar la universitat  i que destinin moltes energies a preocupar-se per un bé col·lectiu tan sensible com les relacions en l’àmbit del treball.

Dic això perquè els últims temps han estat i són difícils a nivell laboral a tot Catalunya amb retallades al sector públic, pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes, atur estructural, ocupació precària o menys estable i un llarga llista de fets preocupants que fan cada cop més necessària la bona feina del món sindical de base. A la Universitat de Vic, entre altres problemes, també les negociacions entre els treballadors i l’empresa pel conveni o pel nou sistema de retribucions per incentius proposat per la direcció han estat complexes.  Fins al punt que ha calgut de l’arbitratge del Tribunal Laboral de Catalunya amb dos laudes que obliguen a continuar parlant entre les parts.

A part, però, d’aquestes qüestions importants esmentades, que no són el tema del present article, la nova etapa en el comitè d’empresa és un bon pretext per subratllar l’aportació, per descomptat molt positiva, que fa tot el capital humà de la UVic a la societat. I per reflexionar sobre l’horitzó que s’entreveu per a les universitats catalanes en els propers anys.

I quin és el futur immediat? Pel que fa a la homogeneïtzació amb Europa, s’albira que s’acabarà generalitzant, agradi més o menys, el model de les carreres de tres anys més dos de màster, en comptes dels graus de quatre anys actuals. En l’àmbit català i espanyol,  és molt probable que anem cap a una desconnexió política gradual amb Espanya —com a estació prèvia a la independència—, que impliqui que les universitats catalanes deixin de dependre de Madrid i de ser supervisades per l’Aneca (Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación). I en el context local vigatà o de la Catalunya Central, caldrà veure com avancen projectes tan ambiciosos com la Facultat de Medicina i altres inversions. Tot això, sense oblidar que la cultura dominant a les universitats, a tot arreu, cada cop busca més l’excel·lència i competitivitat en resultats d’alta recerca.

És important que els treballadors estiguem atents perquè en totes aquestes bugades no hi perdem cap llençol. Al contrari. Que hi sortim guanyant tots. En la recerca, en la docència, en la transferència del coneixement, en l’arrelament al territori i en la internacionalització.  De ben segur que el comitè adoptarà un paper propositiu i vigilant perquè les tensions laborals —que com és lògic a la vida sempre poden existir— o les condicions de feina  no vagin en detriment de la qualitat ni de la formació que reben els nostres estudiants. Al capdavall, els professors, investigadors i els treballadors d’administració i serveis són el motor de les universitats. El motor per tal que els estudiants es puguin inserir professionalment en una Catalunya millor, o en qualsevol altre país del món.