La recent remodelació de la Rambla Hospital ha suposat que esdevingui parcialment una rambla amb plataforma única, és a dir una rambla sense voreres, on cotxes i vianants circulen a la mateixa alçada, una manera sens dubte de crear ciutats més humanes i amables a través de la pacificació del trànsit.

En el cas de la Rambla Hospital, però, no disposa de cap senyalització ni indicació podotàctil que indiqui el límit entre la calçada i vorera. Això suposa problemes de seguretat i accessibilitat, ja que les persones cegues o amb baixa visió perden qualsevol referència de quin és l'espai segur per als vianants i quin és l'espai per als vehicles.

Una remodelació amb una arquitectura inclusiva realment hagués fet de Vic una ciutat més a la mesura humana on tots i totes podríem gaudir-ne. De l'arquitectura i el disseny inclusius no se'n beneficiarien només el principal col·lectiu afectat, en aquest cas les persones cegues o amb baixa visió, sinó que se'n beneficia tot el conjunt de la població.

En un mateix dia he vist dues escenes que m'hi han fet pensar: la primera, un pare a la rambla Hospital corrent a tota velocitat darrera del seu fill d'uns tres anys que anava amb una bicicleta sense pedals i es dirigia perillosament cap a la calçada, l'altra a l'estació de tren on uns pares explicaven al seu fill d'aproximadament la mateixa edat que podia caminar per l'andana però no a les "rajoles amb ratlletes".

De fet les "rajoles amb ratlletes" o els encaminaments serveixen perquè les persones invidents diferenciïn el terra quan s'aproximen a l'andana, però en aquest cas els pares també les van emprar per explicar al seu fill que a l'andana hi havia una zona segura i una altra de perillosa perquè estava massa a prop de la via, i la delimitació en aquest cas estava clarament indicada.

Sempre es pot remodelar la Rambla Hospital per tal de fer-la accessible i espero que així sigui en un futur proper, però donat els antecedents de nombroses protestes que han dut a terme el grup "carrers per a tothom" per reclamar una arquitectura inclusiva al llarg del territori i d'una manera notòria i continuada arran de la reforma del Passeig de Gràcia de Barcelona, ens faria pensar que estaria bé que aprenguessin dels errors dels altres per tal de no cometre els mateixos. Ja n'hi ha prou d'eliminar barreres arquitectòniques, es tracta de no generar-les, de dissenyar des d'un principi una arquitectura per a tothom.