Fa uns anys, quan jo era molt petit, a la majoria de col·legis privats religiosos els professors i les professores lligaven la mà esquerra als nens esquerrans per obligar-los a escriure amb la dreta. El motiu era que –segons deien- la mà esquerra la mou el diable.
Recordo, com si fos ara, un dels càstigs més habituals que ens imposaven cada vegada que fèiem una malifeta (o cada vegada que ens acusaven d’haver-la fet, encara que fos mentida): escriure cent vegades en una llibreta una frase amb lletres lligades de l’estil de “No hablaré más en classe” o “Me portaré bién y seré obediente”.

No tinc res en contar de la cal·ligrafia. De fet, penso que està bé que els més petits practiquin i sàpiguen escriure segons els mínims cànons establerts. Si quan són grans volen fer mala lletra, o volen escriure en una lletra personalitzada, em sembla perfecte. És cosa seva.

Vaig aprendre a escriure amb lletra lligada al col·legi de les Beates, però tinc dos fills que estudien a l’escola Guillem de Montrodon on ensenyen a escriure amb lletra deslligada, un mètode que es veu que funciona molt bé a Finlàndia i que prepara els alumnes a ser futurs bons lectors de llibres, un suport que acostuma a utilitzar lletra deslligada. Pel que tinc entès, però, alguns pedagogs opinen que és millor escriure amb lletra lligada. No ho sé. En el meu cas he de reconèixer que quan escric a mà faig molt mala lletra –allò que en diuen "lletra de metge"- i de vegades ni jo mateix entenc la meva mala lletra al cap d’un dia. Això probablement em passa per utilitzar –des de fa molts anys-  el teclat de les màquines d’escriure i dels ordinadors, una tècnica d’escriptura que m’ha fet perdre el costum d’utilitzar el bolígraf, la ploma o el llapis.

Tornant a la infantesa, un dels oficis més directament relacionats amb la bona lletra era el de carter. De fet, la majoria de persones aleshores escrivien les cartes a mà, inclosa l’adreça del destinatari i el remetent dels sobres, uns textos que els pobres carters de vegades tenien autèntics problemes per desxifrar.

Els carters sovint han estat envoltats d’una aura especial perquè, almenys fins fa poc, eren els missatgers de l’amor i el desamor, les passions mundanes i els secrets confessable o inconfessable. Alguns literats, com Neruda, Bukowski, Rabindranath Tagore o Raymond Chandler han centrat en el personatge del carter algunes de les seves obres.
Jo no ho he fet mai, però sempre he admirat els carters, començant pel senyor Canudas, l’home que portava les cartes a casa quan jo era un marrec. A més d’admirar la seva bonhomia, sempre em vaig preguntar com s’ho feia per aguantar el pes d’aquelles enormes bosses de pell plenes de cartes (tots sabem que el paper, encara que sembli fràgil, és un material molt pesat). Era –i és- una bellíssima persona que sempre he tingut present a la ment i al cor. Amb el pas dels anys, també he conegut altres carters amb qui he establert sincers llaços d’amistat. És el cas de l’amic Luís Montero, un extremeny fincat fa dècades a Vic, o Jordi Serra, col·lega de facècies a l’època del joves rebels i bromistes que freqüentàvem el Cafè Vic.

Malauradament, avui, els carters porten poques cartes d’amor o missatges més o menys humanitzats: la majoria són documents robotitzats: comunicats bancaris, multes, requisitòries, anuncis d’embargaments, avisos d’hisenda, factures (de la llum, l’aigua, el gas i el telèfon), certificats i tota mena de paperassa burocràtica sovint negativa pel receptor.
Tot i que avui la majoria de cartes porten l’adreça escrita a màquina, encara queden algunes persones que escriuen a mà. A més, l’arribada d’immigrants i la proliferació de llengües provoca que moltes vegades els carters hagin de fer d’investigadors, grafòlegs o lingüistes per endevinar una adreça mal escrita.

Fa uns anys, l’amic Jordi Serra em va explicar que a l’oficina de Correus de Vic, cada vegada que un carter troba un sobre amb una adreça difícil de desxifrar, aquest canta en veu alta el nom del carrer que figura al sobre o a l’espai corresponent habilitat en una postal, per veure si algun company endevina, per associació fonètica, la via pública desconeguda. El mateix Serra té documentades moltes cartes amb adreces illegibles, uns documents que de manera miraculosa han arribat als seus destinataris. Si fa temps li vaig dir que amb el material que tenia arxivat, podia escriure un llibre, suposo que ara el llibre podria ser tant gruixut com el Quixot.

Serra té classificades les vies equivocades en diferents categories. Una de les més extenses és la relacionada amb la religió i personatges lligats al santoral. Vet aquí uns exemples: alguns remitents va canviar el nom del carrer Mare de Déu dels Munts per Mare de Déu dels Muts (o del Mus). Altres van transformar Sant Antoni Maria Claret en Sant Antoni Marie Claire, Sant Pere de Casserres en Sant Pere de Cáceres, Divina Pastora en Diurna Pastora (o Doctora Pastora, Niña Pastora, Divina Comèdia, Divina Partera...), Sant Felip en sant Pòlip, Miramarges en Miramonges, Ronda Ausetans en Ronda Satán, i plaça dels Màrtirs en plaça de los Martínez.

Entre els personatges famosos que han vist alterat el seu nom hi ha el carrer Folch i Torres, que ha passat a dir-se Folch i Gómez, el Virrei Avilés s’ha convertit en Virrei Everest, l’avinguda Francesc Camprodon en Avinguda Partenon, o Miquel Martí Pol s’ha convertit en Michel Martí Paul.

El mític Carrer Estret –on jo vaig néixer- s’ha transformat en Restret, la plaça del Pes en plaça del Pis, la rambla de les Davallades en rambla de les Vedelles, la Plaça de l’Estació en Plaça de la Inspecció, el camí de l’Escorial en camí de l’Escòria, la rambla del Passeig en rambla del Passat, la plaça d’Osona en plaga d’Osona, el carrer el Nord en carrer del Moro i la Llotja del Blat en la Lletja del Blat.

Finalment, hi ha algunes adreces amb rerefons sexuals al·lucinants: Polígamo Industrial, Carrer Sant Pene (Sant Pere), Josep M. Pollas (Pallàs), Carretera de Sant Coito (Sant Hipòlit), Carrer de la Sigala (Gelada), Mercè Sodomera (Rodoreda), Torre dels Cataclincs (Caputxins), Carrer de la Mamada (Ramada)... Tots aquests noms me’ls vaig apuntar farà cosa de deu anys. Imagino que avui la llista deu ser molt més extensa.