L’Excel·lentíssima Senyora Esperanza Aguirre, comtessa consort de Murillo, Grande de Espanya i presidenta actual de la Comunidad de Madrid, cada dia s’assembla més a Lope de Aguirre, el conqueridor espanyol carregat de deliris de grandesa que el segle XVI va perseguir follament el mític Dorado i finalment va acabar com el rosari de l’aurora, esquarterat i devorat per una colla de gossos famolencs, segons relaten algunes fonts, o ofegat al riu Amazones, igualment víctima de la seva desmesura, tal com proposa el film esplèndid de Werner Herzog “Aguirre, la còlera de Déu” (1972).

Ja us podeu imaginar de què parlo. Davant la seva recent proposta d’eliminar alguns “parlaments regionals” (circumstància que, altrament, no ha d’espantar Catalunya, perquè el nostre Parlament és nacional, però ja ens entenem...), no puc evitar comparar aquesta dama tan reaccionària de la política espanyola amb el personatge al·lucinant interpretat per l’incomparable Klaus Kinski, el pare de l’actriu del mateix cognom coneguda per pel·lícules com “París, Texas” (1984). Una pregunta morbosa, altrament, m’assalta aquests últims dies: descendeix, l’Aguirre madrilenya que ens ocupa, del mateix tronc familiar que el colonitzador fracassat Aguirre? Crec que no podem descartar cap opció. Els orígens familiars de l’advocada espavilada del PP són bascos de soca-rel i no enganyen.

En el cas que descendís directament de la família del saquejador Lope de Aguirre, resulta més entenedora la naturalesa de la seva proposta. I en el cas que no fos així, trobo que dir-se Aguirre tampoc no l’afavoreix gens, perquè, com el protagonista desmesurat de la pel·lícula, mostra unes ànsies inequívocament colonitzadores que la deixen a frec del deliri més esperpèntic.

Una altra dama que darrerament també ens irrita molt és la senyora María de los Llanos de Luna, la delegada del Govern espanyol a Catalunya que gaudeix d’un nom preciosíssim que no li escau gens ni mica. Exdiputada al Parlament pel PP, aquesta sevillana de rictus estranyament seriós (les seves congèneres solen riure més) mai no utilitzà la llengua pròpia del país d’acollida en les seves intervencions i, entre altres escomeses a la dignitat dels catalans perpetrades les últimes setmanes en l’exercici del seu nou càrrec, s’ha atrevit a dir que si Catalunya fos independent i, doncs, disposés d’un Estat propi, acabaríem més pobres que una rata, una predicció que no es creu ningú, ni ella mateixa, perquè el que de debò passarà quan Catalunya sigui un nou Estat dins la UE és que Espanya no podrà continuar enriquint-se alegrement a costa de Catalunya i, per tant, començarà una davallada econòmica encara més seriosa –i ja és dir– que la que ja li toca entomar.

Aquestes dues dames tibades comparteixen un desig pervers que ens les torna ingrates: volen que Catalunya segueixi sent una colònia al servei de l’imperialisme ultrat que representen i que perdura en l’imaginari espanyol més ranci des de l’època de la suposada descoberta d’Amèrica. Una colònia covarda incapaç de revoltar-se, això es pensen que és Catalunya, però la seva desmesura i ceguesa polítiques de tombant aguirrenc els impedeix adonar-se del creixement imparable i transversal del sentiment independentista que ha experimentat el nostre país durant els últims anys i, per tant, es quedaran soles defensant l’indefensable.

Sàpiguen, estimades senyores, que Catalunya no és el Dorado, solament una nació mil·lenària que es prepara per fer el gran salt. Facin el favor, mentrestant, de posar-se en fila davant del riu, sense empentar-se, tots i totes les Aguirres del món.