El pagès que estripa els camps de rostoll amb el seu tractor i el ramader que atipa els porcs o els vedells de les naus que s’estenen al costat del mas familiar. El president de la penya barcelonista que tractava Pere Quart de tu a tu durant els seus estiueigs al poble. El periodista que es va negar a publicar una esquela del dictador al setmanari que dirigia. El venedor de gelats de primera qualitat que frueix de la geografia per on transita amb el camió. El químic que treballa a una important empresa del seu ram ubicada a la capital comarcal. La perruquera que penja cartells que anuncien el proper acte sobiranista a la vila. L’estudiant que aprovarà totes els assignatures el curs vinent i l’estudiant que les suspendrà totes. El docent que s’enfronta a la seva enèsima promoció d’alumnes a l’escola, l’institut o la universitat i el mestre ja retirat de l’aula possessor de la biblioteca més assortida en literatura del poble. La metgessa reputada que acumula malalts al consultori on exerceix i el metge forense que dirigeix amb mà esquerra una fundació humanitària de renom.

Encara falta gent. La immigrant àrab que porta vel, la immigrant eslava que mostra un escot voraginós i l’immigrant senegalès que camina amb elegància felina. La dissenyadora que guanya ofici en cada nou encàrrec i l’informàtic que auxilia el veí desesperat per culpa d’una suposada avaria a l’ordinador o la impressora. El mossèn doblat d’historiador que pot dir de memòria tots els greuges polítics i culturals que ha patit la nació, cronologia exacta inclosa. L’alpinista que ha obert una nova via d’escalada a la serra del costat i la mare soltera que puja tota sola la nena xinesa que va adoptar. L’alcalde que repeteix mandat, la regidora de cultura que va estrenar el primer i gairebé tots els caps de l’oposició a l’ajuntament. El banquer que cobra el sou que li correspon i l’empresari del sector metal·lúrgic que va tancar l’últim exercici econòmic amb beneficis discrets. La farmacèutica que dispensa els fàrmacs amb una alegria encomanadissa permanent.

Encara falta gent. El paleta que aixeca una casa de dues plantes o millora un paviment malmès i l’arquitecte que remodela un complex hoteler. El pintor que atrapa racons emblemàtics del poble a les seves aquarel·les vistoses. El gerent d’una empresa d’anomenada que ha resolt unes quantes reestructuracions de la plantilla de treballadors amb el màxim consens de tothom. El jubilat que cuida el petit hort de casa seva amb la mateixa passió de cada temporada. El músic jove que ha guanyat una beca per a cursar un màster al centre d’Europa. La pregonera que va emocionar el públic a l’acte d’obertura de la darrera festa major. La botiguera d’objectes de regal que atén la clientela amb una gran delicadesa. El fill dels masovers que s’ha convertit en un aprenent d’escriptor i la filla del mecànic de confiança que toca la gralla a la colla castellera.

Encara falta gent. La mainadera i la carnissera i el guarda forestal i el monitor de tennis i el bomber i l’electricista i el jardiner i el fuster i el planxista i la decoradora i la fisioterapeuta i aquell cafeter i aquella cambrera i aquell ceramista i aquella infermera i aquell editor i aquella llibretera i aquell taxista i aquella recepcionista i aquell transportista i aquella actriu i aquell barber i aquella ballarina i aquell advocat i aquella cosidora i aquell veterinari i aquella florista que coneix cadascú de nosaltres.

Totes aquestes persones, i milers i milers d’altres que no caben evidentment en aquest article, han decidit que assistiran –en cotxe, en autocar, en tren, en metro o a peu– a la manifestació unitària que organitza l’Assemblea Nacional catalana (ANC) per al proper 11 de setembre a Barcelona amb el propòsit de cridar ben fort que Catalunya no està en venda, ni hi estarà mai, conscients que tant els Rajoy i els Montoro i les Sorayes Sáenz de Santamaría com els Navarro i les Sánchez-Camacho i els Duran i Lleida, per citar només uns quants noms sorollosament indignants del panorama polític actual, no poden destruir l’ànima d’una nació històrica que ja no vol aguantar més les constants escomeses polítiques, judicials, econòmiques i morals que no para de rebre de l’imperialisme espanyol, ni tampoc, òbviament, les amenaces colpistes de determinats militars que atempten directament, ja no només contra la dignitat de Catalunya, sinó contra la llibertat democràtica de tota la Unió Europea.

Totes aquestes persones, i desenes i centenars de milers d’altres, consideren que ha arribat el moment inajornable de fer el gran salt endavant i de dotar Catalunya de l’Estat propi que es mereix, perquè, com afirma lúcidament la periodista Patrícia Gabancho, “la cultura catalana és la cultura sense Estat més potent del món”.