Deia Schumpeter, reinterpretant Marx, que en el sistema capitalista tendim a confondre l'èxit en la vida amb l'èxit en els negocis. Els que fan calés són uns triomfadors i esdevenen l'enveja del populatxo. Els pelacanyes tendeixen al ressentiment i tradicionalment voten partits obrers, paradoxalment dirigits per triomfadors de generosos somriures. El meu avi, que mai es va posar un bri de tabac als llavis, ho comentava, sorneguer: "Qui té duros fuma puros, qui no en té, fuma paper".

Avui, arran de la generalització de l'ús de les xarxes socials, aquesta confusió entre negoci i vida és encara més descarada. Els negocis subjacents continuen consistint en vendre cotxes, camises, viatges o cosmètics. Però la publicitat necessària passa per les xarxes, i per tant per associar-ho tot a les experiències felices que transmeten els triomfadors d'Instagram, TikTok et alter. Tenir milers de seguidors digitals potser satisfà la vanitat de jovenets i jovenetes; però és que, sobretot, és la clau de l'èxit crematístic d'empresaris, artistes, esportistes o "influencers".

Poques coses s'escapen a aquesta lògica: als concursos, els premis s'associen cada cop més a les votacions populars. Qui no ha rebut un missatge demanant el vot per a un amic d'un fill que s'ha presentat a alguna mena de convocatòria, concurs o càsting? Qui no ha llegit un titular que no dona cap informació però que en promet alguna de truculenta a condició de clicar la pàgina sensacional (que després acaba essent una trista presa de pèl)? Qui no ha vist honestes noies de bona família exhibint provocativament els seus cossos per atraure uns centenars de clics?

En fi: el capitalisme liberal es basa en la llibertat individual, en la premissa que el consumidor sempre té raó, en la lògica que el benefici premia l'encert i la bona gestió. El problema es descontrola quan el capitalisme engloba totes les àrees de les activitats humanes. Que una empresa decideixi accions comercials pensant quin impacte tindran a les xarxes, passi. Que això passés en un centre educatiu seria lamentable.

A l'època de Schumpeter, el capitalisme venia objectes. A l'època de Zuckerberg, el capitalisme ven subjectes, experiències, emocions, cossos. En aquest sentit, el capitalisme s'ha democratitzat, perquè vendre "això" -que pot ser absolutament qualsevol cosa si la gent clica- està a l'abast de tothom.

Però la broma no ens surt de franc. Cedim a la curiositat de clicar qualsevol rucada per veure quatre xafarderies, i estem proporcionant a enigmàtiques bases de dades informació genuïna sobre les nostres preferències: uns segons més tard, els algorismes de la intel·ligència artificial ens inundaran els mòbils amb altres rucades que encara seran més estúpidament irresistibles. Som còmplices i víctimes a la vegada de l'embadocament general i progressiu.

Les reunions familiars, els viatges de plaer, els espectacles, els esports i els àpats s'han convertit en més i més ocasions de fotografiar i filmar escenes de la vida quotidiana a punt de ser exhibides a les xarxes en una gran orgia de foteses. Fins i tot els més solitaris fan ostentació de la solitud, en canten públicament les excel·lències i esperen ansiosament els corresponents "like".

I mentre la humanitat s'entreté amb aquestes animalades, la resta de la fauna i flora del planeta es va esllanguint a poc a poc; tots plegats anem acostant-nos inexorablement a un col·lapse que ens deixarà fregits.

Feliços: quan arribi l'apocalipsi el filmarem i el penjarem a Instagram.