Aquesta primavera han anat succeint-se, en l’àmbit poètic osonenc, una sèrie de coincidències curioses entorn del número 10 i múltiples de 10 que, segurament, són només això, coincidències numèriques curioses, però que, ben mirat, superen els límits de l’anècdota estricta perquè funcionen, al capdavall, com a tornaveus o ecos de la rica història poètica moderna d’Osona.

1. Els dies 10 d’abril i 10 de juny s’han complert, respectivament, 10 anys de la mort de Segimon Serrallonga (Torelló 1930-Badalona 2002) i 110 anys de la de Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845-Barcelona 1902), sens dubte els poetes de la plana de Vic que, juntament amb Miquel Martí i Pol, ocupen les posicions més destacades en el rànquing de la lírica catalana moderna. El primer llibre en solitari del savi torellonenc –cal tenir-ho present pel que direm al final– fou el poemari "Eixarms" (1974).

2. Entremig, durant el maig, ha aparegut el número 100 de la revista de poesia Reduccions, la qual, fundada el 1977 i vinculada actualment a la Universitat de Vic, aborda el fet poètic des de tots els vessants possibles: la creació, la traducció i l’estudi de la poesia tant catalana com estrangera amb una especial inclinació per la lírica de cultures minoritàries. Es tracta d’una fita extraordinària que honora els seus responsables, començant pel seu director, el poeta i traductor Lluís Solà, i continuant amb els membres del seu consell de redacció, entre els quals figura el filòleg Francesc Codina, que va presentar-se públicament com a poeta el 1974 –com Segimon Serrallonga– amb la publicació de "Cops de cap a la lluna", poemari guardonat amb el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits.

La revista Reduccions inaugura el número 100 amb una oportuna i necessària “Declaració sobre la llengua”, un document excepcionalment lúcid que tot partint de la llengua catalana reflexiona sobre el valor intransferible, insubstituïble, de cadascun dels parlars existents al món i sobre la seva inajornable defensa davant les amenaces polítiques i jurídiques que poden rebre dels seus eventuals enemics. Una peça impagable que hauria de ser de lectura obligatòria a tots els centres d’ensenyament –una suggerència que adreço modestament a la consellera Irene Rigau– a partir del curs 2012-2013.

3. Aquesta mateixa setmana, la jove poeta Irene Solà i Sàez (Malla, 1990) ha rebut a Barcelona el premi Amadeu Oller 2012 pel seu primer recull de poemes titulat “Bèstia” (Galerada), convertint-se així, després de Francesc Codina per “Cops de cap a la lluna” (1974) i de la folguerolenca Anna Dodas per “Paisatge amb hivern” (1986), en la tercera veu lírica d’Osona que guanya el premi més important que existeix als PPCC dedicat als autors joves.

L’element curiós que relliga aquestes tres circumstàncies literàries és que “Bèstia” ha aparegut en una col·lecció molt elegant que es diu “Eixarms”, com el primer poemari de Segimon Serrallonga, per decisió expressa de Joan Maluquer, l’editor de Galerada i amic del poeta torellonenc que, a la seva mort el 2002, va decidir fundar una col·lecció nova de poesia batejant-la amb el títol del seu primer llibre de versos. 10 anys després aquesta col·lecció acull també el primer llibre d’Irene Solà, un volum molt original i atractiu sobre les fluctuacions –entre la manyagueria i la fúria animals– que sovint caracteritzen les relacions amoroses.

“Bèstia” no és el número 10 de la col·lecció “Eixarms”, sinó el 12. Com si es tractés d’un acte de desgreuge, però, aquesta opera prima de l’autora mallenca es va presentar en roda de premsa a Barcelona –jo hi era i en dono fe– el dia 12 de juny de 2012, a les 12 del migdia, a la llibreria Proa-Espais (Rosselló, 212) com a número 12 de la col·lecció “Eixarms”. La primera part del llibre consta, casualment o no, de 12 poemes.