En aquest món tan peculiar que ens ha tocat viure on fan un ral·li anomenat Paris-Dakar i ni surt ni arriba a cap de les dues ciutats. En aquest món on li posem a un programa d'entreteniment “Divendres” i el veiem cada dia de la setmana. És en aquest món on no ha de resultar estrany que puguem anar a sopar amb un economista com Santiago Niño Becerra i no ens passi res.

Perquè no cal  dir que amb la crisi que estem patint, les encertades prediccions del gurú Niño Becerra no deixen a ningú indiferent. Als optimistes perquè així el critiquen, tot i adonar-se que essencialment no s'ha equivocat en cap de les seves severes afirmacions. I als pessimistes perquè el justifiquen amb allò de "ja t'ho deia jo, aquesta abundància no acabarà bé", o com deia el meu avi, "sempre desprès d'una enorme pujada i ha una enorme baixada". Quina obvietat i quanta raó tenia.

El llegim diàriament al web la carta de la bolsa.com, el seguim pel 8TV cada quinze dies i el podem veure en altres mitjans. Alguns dels encerts del Niño Becerra són la seva claredat en les exposicions, la seva abundant i contrastada informació i sobretot el fet de dir-les ben altes i ben clares encara que políticament no agradin.

Com la darrera sobre el procés sobiranista, per ell, l'ordre no s'han tingut en compte, i caldria: primer, que ens tornin tots els diners que ens deuen; segon, posar al dia totes les 37 lleis que estan pendents de traspassar de l'Estatut; i en tercer lloc, si s'escau, demanar la independència. Tampoc entén el conegut economista que no es parli de les balances fiscals de les 17 comunitats autònomes espanyoles i el greuge que representa. I lamenta que s'hagi jugat amb les emocions de la gent i no amb el que és veritablement important: "El diner, el diner que ens deuen i ens afoga".

En una conversa amena explicant batalletes de la seva infància, Santiago Niño és bastant més que un simple economista que estudia el món un cop ja han passat els fets. Ell s'avança, fa prediccions i pronòstics i ho encerta. I això, un cop l'escoltes, et dóna tranquil·litat. No tant perquè les coses puguin anar a millor o a pitjor sinó simplement perquè ens falten referents que ens diguin les coses clares, encara que no ens agradin. Ja han passat els temps d'utilitzar llenguatges estranys i indesxifrables com els jeroglífics egipcis.

La gent vol que se’ls hi parli clar, encara que la veritat faci mal. Mentre es vagi marejant la perdiu ens adonarem que els pobres d'avui són ben diferents dels de fa anys: abans estaven agraïts amb un simple entrepà, ara sempre volen només diners. I es dçena la paradoxa que als menjadors socials hi ha d'anar gent benestant, sense diners, sense estalvis però mal que els hi pesi ben vestits, amb un bon cotxe que ara ningú vol, un mòbil de darrera generació i una vivenda amb una hipoteca  a quaranta anys.

Ja ho deia Pepe Rubianes: "Y la vas pagando poco a poco i después de treinta años sin darte cuenta la casa ya es tuya". O com ha afirmat recentment Borja Mateo, expert immobiliari: "Fins al 2016, millor no comprar res, només es podrà rehabilitar o fer obres, perquè tant comprar com vendre ara és una descapitalització d'aquesta classe mitja que està desapareixent". I segons Mateo, els que han de vendre, "que s'ho treguin de les mans el més aviat possible, cada dia que passa el preu baixa".

I tot plegat i per molt que des dels governs es donin expectatives d'optimisme la realitat com sempre... supera la ficció.