Una tempesta de pedra seca, a les acaballes de juny o a la primeria de juliol, pot malmetre la collita de blat, ordi o civada en pocs minuts. Suposa una autèntica catàstrofe, demaneu-ho a qualsevol pagès. És la tempesta més temuda de totes, es presenta inesperadament, a vegades el dia abans de l’arribada de la màquina de segar, i la ràfega furiosa d’infinites boles de glaç ajaça i arruïna les espigues de cereal ros a punt de sega. No hi ha absolutament res a fer davant la impietat improrrogable de la natura desfermada, només posar-se a plorar de ràbia i d’impotència. La caiguda de pedra seca una estona abans, o després, de la sega pot perdre o salvar –encertat Match Point del genial Woody Allen– la millor collita.

Aquest dimarts, tot seguint el debat polític al Canal Taronja entre quatre alcadables de Taradell a les eleccions municipals del diumenge 22-M, se’m va tornar a aparèixer el fantasma del projecte de l’aeroport que el Consell Comarcal d’Osona, governat pel PSC, va agitar el febrer de 2009 sobre una llarga extensió de camps del barri de Mont-rodon que termenegen amb Tona i Malla i que molts pagesos van viure com una autèntica amenaça de tempesta de pedra seca que, sortosament, no va arribar a caure gràcies a la ràpida i ferma oposició –pràcticament una revolta– de la majoria de la gent del poble, l’indiscutit veritable triomfador del debat que ningú no havia demanat.

Resulta que l’advocat Miquel Vila, candidat a l’alcaldia taradellenca en representació, justament, del Partit Socialista de Catalunya, va tornar a apuntar la banya en l’afer i va retreure que Taradell potser havia pres una decisió precipitada davant la possible construcció d’un aeroport d’empresa al municipi, perquè hauria suposat, pel cap baix, la creació de nous llocs de treball i l’ingrés de partides importants de diners a l’erari públic. Va deixar entendre, doncs, que el poble potser havia perdut una oportunitat d’or per al seu futur econòmic i, doncs, que la majoria de vilatans es podien haver equivocat.  

No va parlar gens, en canvi, de la pèrdua d’unes quantes hectàrees de camps de conreu de primera qualitat ni tampoc del canvi de model econòmic que hauria significat la construcció d’una infraestructura tan elitista a la comarca que, el temps passant, potser també hauria acabat enlairant i desenlairant avions de passatgers com qualsevol altre centre aeroportuari. Tampoc no va parlar del dolor inútil que el debat va provocar, durant una setmana sencera, als pagesos propietaris de les finques, que ja es veien expulsats dels seus masos i les seves terres.

En el seu moment, ja em vaig posicionar obertament en contra –em vaig guanyar, fins i tot, el qualificatiu de demagog per defensar els pagesos afectats– del projecte de construcció d’un aeroport d’empresa a Mont-rodon, el meu veral de sang, i ara torno a insistir que hauria estat un error de proporcions siderals haver-se presentat a la convocatòria pública i haver-la guanyada. No hem de rebutjar sistemàticament les iniciatives que poden redreçar la nostra economia malmesa, però primer cal valorar si podem pagar-ne els costos paisatgístics i humans que comporten determinades inversions. No ens podem permetre el luxe de malbaratar la natura de manera innecessària, ni tampoc de donar l’esquena als pocs, però esforçats, pagesos que ens queden.

En nom del suposat progrés econòmic, darrerament alguns polítics imprudents de la nostra comarca han dinamitat perillosament la tranquil•litat col•lectiva. A mi em continuen espantant declaracions com la que el senyor Vila ha engegat durant la campanya electoral. No sé quina opinió en tenen vostès, però personalment, cada vegada que topo amb les sigles de la formació política que serveix, penso invariablement, per culpa de l’anguniós malson de l’aeroport, en Pedra Seca de Catalunya.

La sort, al capdavall, és que els pagesos encara continuen mirant al cel, atents a les malures de tota mena –naturals i artificials– que els poden caure al damunt.