Tenia només deu anys quan els pares em van enviar a Sutton, un poblet prop de Sheffield, a Anglaterra. Ja no recordo de qui va ser la idea, si seva o meva, però el que sí que recordo és que vaig marxar emocionat, amb el gest espigat i amb unes ganes insondables de descoberta i aprenentatge. No tenia por de res, en gran part perquè ja tenia un bon domini de la llengua anglesa. I és que amb cinc anys a casa ja em van enviar d’oient a una escola d’idiomes regentada per una família anglesa molt arrelada a la nostra comarca. Sàvia decisió.

Vaig passar tot un mes a Sutton i l’únic contacte que vaig tenir amb la meva llengua va ser a través de la correspondència que intercanviava amb la mare. La família que em va acollir va aconseguir que pogués anar durant la meva estada a l’escola pública de la localitat i vaig tenir la sort de poder escolaritzar-me, encara que fos per un sol mes, en llengua anglesa.

Recordo que la pregunta que em feien els nous companys de classe quan em presentava era: “Tu quantes llengües parles?” I jo que, cofoi i orgullós, responia: “Tres. El català, el castellà i l’anglès”. La reacció de tots ells era d’admiració sincera, fins i tot tenyida d’un punt d’enveja, m’atreviria a dir. Llavors, inevitablement, em llançaven la següent pregunta: “I el català, quina llengua és?” I jo que m’havia criat i havia begut a casa d’unes conviccions nacionalistes i d’estima al nostre país i la nostra cultura (una altra sàvia decisió), m’esplaiava en la resposta, i els explicava detalls de la meva nació i la voluntat que jo aleshores ja defensava d’independència pel futur dels Països Catalans. “Així no ets espanyol tu?”. “De cap manera!”, responia convençut i amb fermesa. “Però el castellà també el domines, oi?”. “Perfectament, tot i que tinc un accent una mica estrany, molt típic de la Plana”.

I durant llargues estones a classe o al pati parlàvem intercanviàvem impressions de les costums dels nostres pobles. Naturalment el Barça també era un tema recorrent en les nostres converses. Durant aquell mes vaig ser l’atracció d’aquella petita escola en un entorn molt tradicional i tancat anglès. Els vaig ensenyar moltes paraules en català i les aprenien amb avidesa i satisfacció. Fins i tot em vaig enamorar per primera vegada a la meva vida. I un dels moments que sempre recordaré va ser quan la professora de Geografia em va encomanar preparar-me una exposició a classe sobre Catalunya i Espanya i el bilingüisme existent en  la nostra societat. M’ho vaig preparar a consciència, amb emoció i nervis, i vaig fer una dissertació exposant els motius pels quals jo creia que Catalunya s’havia de convertir en un Estat independent. No podria assegurar si els vaig convèncer o no, però quan vaig marxar tots deien “Català, et trobarem a faltar”. Crec que va ser en aquell moment que vaig decidir que de gran volia ser polític.

Quan hi ha qui posa en qüestió el model d’immersió lingüística, en el qual el català és llengua vehicular a l’ensenyament obligatori, em retornen a la memòria els meus records de Sutton, el meu orgull pueril de parlar tres llengües i la cara d’admiració que despertava entre els companys anglesos. M’entristeix profundament que a voltes la ignorància i la contaminació política entrin en un terreny tan important com és el de l’educació dels nens i nenes que en un futur han de liderar i prendre les regnes d’aquest país. Sobretot perquè el nostre model és un exemple d’èxit sense discussió; un model de cohesió, d’integració i, també, no cal oblidar-ho, de supervivència!

Catalunya necessita més que mai decisions sàvies i censurar comportaments ignorants. I com ja vaig dir en la meva exposició a l’escola de Sutton, Catalunya necessita més que mai i amb urgència la Independència!