Dir, sempre dir. Dir i més dir. Dir coses constantment, dir-ne una darrera l'altra sense treva ni repòs. Dir ara i sempre. Dir perquè si no dius, diuen que no dius. Dir perquè no diguin que dius sense dir res. Dir perquè tothom diu. Dir i dir. Dir contínuament sense ni tan sols tenir res a dir. Dir perquè sí. Dir "sí". Dir "perquè sí". Dir "dir". Dir tant per no acabar dient res. Dir, dir, dir, dir i dir.

DONCS NO! PROU! ATUREU-VOS!

Només "direm" quan la nostra paraula serveixi per fer tremolar mentides, per desglaçar muntanyes de tòpics canonitzats i quan ens hi deixaríem fins al darrer anhel de vida per allò que volem dir.

Que "dir" sigui una acció valuosa, és més, que "dir" sigui una acció necessària. Hem arribat a dir tant, que "dir" ja no vol dir res.  

Diguem només quan tinguem coses a dir, i no diguem res només per dir. Tenim el poder per dir-ho i el deure de fer-ne un bon ús, del "dir". Per tant diguem-ho ben dit sempre que ho diguem.

I el darrer manament, tot sigui dit: permetem-nos el luxe de dir "perquè sí" només quan allò que diem sense voler dir res, pel simple plaer de ser dit, en el fons ens està dient més coses de les que podríem dir volent dir.

Ben dit oi?

No tinc res més a dir-vos.