Fa unes poques setmanes, Guillem Ramisa anunciava a la xarxa la fi del projecte “Guillem Ramisa & el teu pare”. Ell mateix ja s’encarregava d’evidenciar, tristament, que aquest adéu passaria força desapercebut de la mateixa manera que, molt a pesar d’aquells qui hem gaudit de la seva música, hi ha passat aquest petit gran projecte.

Guillem Ramisa, de Roda de Ter “de tota la vida”, és un dels pocs artistes a qui he tingut el plaer de conèixer i amb qui he tingut el plaer de compartir-hi opinions musicals que han influït de manera important al rumb de la meva pròpia obra, i és que d’artistes n’hi ha pocs i cal donar-los-hi el valor que els correspon. Segurament si algú el definís com a músic, poeta, cantant i recitador, negaria cada una d’aquestes categories amb un crit més fort que l’anterior però, perquè se’n facin una idea –llunyana- els que ignoren la seva obra, els diré que com a mínim és tot això.

El gruix de l’obra de Guillem Ramisa està marcada per una ombra constant que atorga irremeiablement privilegi i maledicció al mateix temps i en la mateixa mesura.

Ell no ha sortit als canals i programes televisius de gran audiència a presentar el seu disc, difícilment podrem tenir la sort, per casualitat, d’escoltar una peça seva a la ràdio, per descomptat no ha guanyat cap concurs de grups musicals amb un gran aparador mediàtic, tampoc ha estat portada de cap revista i amb prou feines li han dedicat unes línies a l’interior (sempre hi ha alguna dolça excepció), també puc afegir-hi a tot això, que ell mateix s’ha editat, o s’ha hagut d’editar, tot el que ha fet; música, poesia i videoclips. Tot això i no s’ha rendit mai. Resumint, d’altres artistes amb una situació com la que l’envolta a ell se’ls ha batejat com a “incompresos”.

No obstant això la incomprensió d’un artista no té sempre connotacions totalment negatives i no sempre la seva raó de ser resideix precisament en el fet de no comprendre’l sinó simplement a la trista desconeixença. Aquesta situació existencial ha alimentat la creativitat de Guillem Ramisa en una direcció el camí privilegiat de la qual només es pot traçar amb aquesta vivència. Ha creat un nou estil musical, ha inventat noves formes d’expressar-se conjugant la música i la paraula, ha arribat doncs a llocs inaudits fins avui en l’àmbit de la creació musical i poètica. I no obstant, ha hagut de suportar el silenci davant el regal que ens ha fet amb la seva música. Això ha tenyint les seves peces amb els mateixos tons pàl·lids amb els que ha acompanyat la vessant gràfica de la seva obra, amb les portades i els videoclips. És un espai molt net, lleugerament reposat, benestant i sobretot commovedor en tots els sentits del terme. Amb molt blau clar i un raig de calidesa al fons.

La paradoxa està servida. La incomprensió dota al creador d’una situació tan única que les peces que pot elaborar sota aquesta vivència són exclusives i del tot irrepetibles. Però al mateix temps és evident que per molt aliè a l’engranatge mediàtic que l’artista pretengui ser, per molt alternatiu que es pugui ser (estic d’acord en que el temps ha robat la credibilitat d’aquest concepte), tot creador – TOT – necessita l’aplaudiment i el reconeixement del públic. No pas per la massa inerta, això mai, però sí per un públic crític.

Sigui com sigui, tot artista mereix el seu públic, i tot públic mereix una música on trobar-s’hi. Malauradament el públic de Guillem Ramisa & el teu pare no l’ha pogut conèixer i ell(s), ja que la formació la completen Jaume Coll i Bernat Gurt, no han tingut el públic que haurien merescut. Només desitjo que no hagi d’ocórrer en aquest cas, com ha passat tants i tants cops, que el reconeixement arribi massa tard. Sigui com sigui, jo ja he deixat el meu granet de sorra perquè els estetes que encara hi ha pel món puguin engrandir el gaudi de la seva vida escoltant “Els tons pàl·lids” a l’Spotify, o a on sigui, durant tota una tarda d’agradabilitat.  

Amb tot, encara ens podem considerar afortunats ja que el dissabte 26 a les 22h de la nit podrem sentir per últim cop en directe Guillem Ramisa & el teu pare a l’ETC de Vic dins el cicle Estèreo. Els que estimem l’art ens hi trobarem.