Corria l'any 2002 i jo era el cantant i guitarrista del breu -però històric- grup de rock osonenc Burning Garsa. Icona, ja llavors, del trencament i l'atreviment musical en un moment on imperava l'ska més insuls. Vàrem oferir un concert al carrer per Música Viva, just davant d'on ara hi ha La Creperia, que va aglutinar un bon grapat de gent i que va ser immortalitzat per una fotografia que va formar part del recull d'imatges del llibre dels 15 anys del festival (a la pàgina 170) en un bonic record.

Pocs anys després, el 2004, oferíem amb Segle XIII un concert que no oblidaré mai al passeig Pep Ventura, també dins el marc de Música Viva. Molt probablement va ser el més gran concert d'aquesta banda i un dels més intensos que he viscut.

Finalment aquest 2015 tornaré al Mercat per presentar-hi el tercer disc d'Obeses, a l'escenari de la plaça Major. I què voleu que us digui, estic content.

Just al lloc on vaig viure per primer cop un gran concert, Sangtraït crec recordar. O on vaig escridassar Lluís Gavaldà quan pensava -molt erròniament- que el rock s'havia de cantar en anglès. Des dels meus ulls aquest escenari sempre l'he vist com l'escenari del prestigi i la consagració. I no és perquè el tingui, el prestigi, o perquè te l'atorgui, la consagració, sinó pel fet més romàntic que en el meu imaginari, arribar a tocar a l'escenari de la plaça Major per Música Viva significa alguna cosa més que oferir un concert.

M'agrada que se m'hagi resistit. Que any rere any l'hagi visitat com a espectador i que el destí m'hagi privat tants anys de pujar-hi per tocar i cantar. M'agrada perquè han passat 13 anys des que vam tocar al carrer amb Burning Garsa i vaig prometre que arribaria a tocar a la plaça Major i això és sinònim de molta perseverança, molta fidelitat i sobretot de molt aprenentatge.

En definitiva, m'agrada especialment perquè arribaré a tocar a l'escenari de la plaça pel MMVV en el moment que crec més oportú per qualsevol artista: quan ho mereix.