A començaments d’agost, un informe del Síndic de Greuges denunciava que a Catalunya hi ha  desenes de milers de casos de malnutrició infantil, de nens que no mengen ni carn ni peix durant almenys dos dies, que no tenen garantit un àpat complet o que reben una alimentació inadequada, una situació que –segons la sindicatura- es complica cada cop més. El Síndic també assenyalava en el seu informe que la taxa de risc de pobresa infantil ja arriba al 28%, amb uns 345.000 menors de 16 anys afectats i que el nombre de llars catalanes amb privació material severa també s’ha triplicat en pocs anys. I encara que no sabem el percentatge de nens osonencs afectats, segur que existeixen en una proporció semblant.

Si la crisi ha portat unes xifres esfereïdores d’atur i brutals retallades socials, sanitàries i educatives, les conseqüències es fan notar de manera tràgica en les retallades que les famílies han de fer a contra cor en el benestar dels seus fills. I Osona no s’escapa del desastre. Tothom té familiars o coneguts que es troben en una situació límit. És cert que aquí –que se sàpiga- no hi ha nens que es moren de fam o desnutrició com en alguns països del tercer món;  però cada vegada són més els pares que es veuen obligats  a renunciar a serveis tant elementals com les llars d’infants, els dinars escolars, les colònies, els casals d’estiu, les vacances familiars i la matriculació en clubs esportius o escoles de música, idiomes i infòrmàtica. Sense oblidar els increïbles exercicis de prestidigitació econòmica que han de fer les famílies que han de cuidar els seus malalts, sense rebre cap ajuda o que reben ajudes irrisòries.

Una família que renuncia a matricular una criatura a la llar d’infants s’estalvia al voltant de 300 euros mensuals. Si renuncia al menjador escolar d’un altre fill més grandet, l’estalvi frega els 100 euros al mes, una xifra semblant si deixa de portar-lo a l’Escola Municipal de Música. Si el promig del salari que cobren els que tenen la sort de treballar poques vegades supera els mil euros, l’única possibilitat d’evitar que l’aigua  arribi al coll és renunciar a serveis que fins fa poc eren sagrats i estalviar uns 5.000 euros anuals indispensables per portar menjar a la taula.

El juliol de 2013, a Osona hi havia 13.000 persones aturades, 4.000 de les quals vigatanes. Aquestes xifres desmenteixen a casa nostra la suposada tendència positiva del país els darrers mesos. Tal com diu Miquel Sánchez, secretari general de Comissions Obreres de la comarca d’Osona, “la pujada de l’atur a la nostra comarca és un avançament del que passarà a Catalunya després dels mesos d’estiu, quan les feines de temporalitat s’acabin”.

Més enllà dels sacrificis a la llar familiar i les retallades en serveis primordials com la sanitat i l’ensenyament públic obligatori, l’infortuni també es manifesta en molts altres àmbits: petits negocis que han de tancar, projectes municipals lligats a la cultura -com el de Mas d Bigues- que naufraguen, consellers comarcals que són enviats al cel de les oques, o infraestructures col·lectives com La Central que no poden caminar amb normalitat.

En aquest context tan trist, el just moviment independentista que aquests darrers mesos sacseja el país no pot projectar-se al futur i oblidar-se de la necessitat de superar la tragèdia del present. Són dues vies indissociables. La lluita per una Catalunya rica i plena passa inexorablement per la reivindicació dels drets socials.