El primer contacte -estrictament visual- que vaig establir amb aquest il•lustre personatge es remunta a l’època en què s’abandona la infància per estavellar-se sense control cap a  l’adolescència. És un període vital, aquest, en el qual es tenen poques oportunitats de fugir de la rutina marcada per una imposició externa que té un control exhaustiu sobre les hores de son. Sóc del parer que aquesta acumulació d’hores de descans actua a manera de rebost, les provisions del qual un mateix ha d’anar distribuint al llarg de l’exigent, en termes somnífers,  vida adulta. Tot i aquesta rutina quotidiana, hi ha excepcions que, precisament pel fet de ser-ho, s’assaboreixen amb passió i se’n catapulta la seva vàlua fins a paràmetres certament desorbitats. En aquest cas concret em refereixo a la Festa de final de curs de l’Escola Era de Dalt de Tona (sí, jo sóc un motiu més per continuar creient en l’ensenyament públic català) d’un any que no recordo però juraria era anterior al canvi de mil•lenni.

És del tot possible que el concert que allí hi vaig viure, ni més ni menys que Ubrique’s Band, fos per mi la primera experiència concertant que s’allunyava diametralment de la casposa cançó infantil (per fortuna, recentment dignificada gràcies a la feina de Jaume Barri). No cal dir –però sí escriure- que un primer cop sempre mereix un subratllat respecte els altres. Al capdavant d’aquesta peculiar formació s’hi perfilava la figura d’un home a qui la música li deu una reverència: Jordi Sunyer.

Nota: si havent vist el títol d’aquest article ha començat a llegir-lo esperant un comentari adreçat a l’espectacle musical amb el mateix nom estrenat fa uns mesos a Barcelona, això és sinònim que he aconseguit el meu propòsit conductista. Tanmateix, ja haurà comprovat que aquí no parlaré de tonteries supèrflues sinó d’un fet prou admirable, l’esforç constant per donar veu i lloc als músics i a la música.

Si no erro (i en tot cas l’error és irrellevant), des de l’any 2006 Jordi Sunyer dirigeix i presenta  “Bon Cop de Rock” al canal televisiu 9TV, del diari osonenc Nou 9. Cada setmana, cada mes, any rere any, implacable i incansable, amb la seva melena escabellada i els seus gestos i expressions irrepetibles, ell, davant del seu programa, aconsegueix dues coses extraordinàries: donar notorietat pública a un grup de música moderna relativament poc conegut i, en segon lloc i no menys important, col•locar un programa musical de qualitat, sense perjudicis estètics, a la malmesa graella televisiva.

Personalment he tingut l’oportunitat de visitar el seu programa un total de tres cops, un cop amb cadascuna de les tres formacions consolidades en què he participat al llarg de la meva curta però ferma carrera musical. I no m’equivocaré si afirmo que la immensa majoria de músics osonencs (àmbit territorial que segurament podria estendre’s lleugerament)  també han tingut aquesta oportunitat que, al cap i a la fi, aporta beneficis a ambdues bandes.

El més admirable del treball de Jordi Sunyer és que hom percep que neix d’una passió absoluta pel fenomen musical. Ell és un personatge que no es passeja de manera banal i conformista per les modes passatgeres com tants i tants l’única voluntat dels quals és projectar-se utilitzant la música com a mitjà. A aquests només els hi desitjo la misèria més cruel. La seva estima pel so en canvi és verídica i sincera i per tant, oberta i amb un enorme interès. Estic convençut que no hi ha  cap altre periodista musical al planeta que pugui afirmar que han passat pel seu programa grups aparentment tan divergents com Eikostate, Firs Take o Ausona.

Tinc la sospita que el bon fer del periodisme musical de Jordi Sunyer resideix en gran part en el fet que ell mateix és músic. A més del grup mencionat abans, també era membre d’Escac i Mat i del què en va derivar de la dissolució d’aquest, Mat. Ara mateix desconec si té algun projecte més entre mans. Sigui com sigui vull fer notar aquesta peculiaritat ja que, tot i que evidentment no és necessari que algú que es dedica a un àmbit periodístic tingui experiència pròpia en el fenomen, el cert és que en els temps que corren i havent-hi una manca generalitzada de coneixement, criteri i judici estètic en el periodisme i la crítica musical, l’oasi del “Bon cop de rock”, l’empenta inesgotable del seu presentador i el seu rigor són un privilegi televisiu i musical del qual ens hem de sentir afortunats.

Ja que és força improbable que el mateix Jordi Sunyer sigui alguna nit protagonista del seu propi programa, crec que és de justícia que com a músic, li dediqui el protagonisme del meu humil espai d’opinió.    

Rebi la meva reverència senyor Sunyer.