El passat 26 d’octubre es va celebrar a la sala gran del teatre l’Atlàntida de Vic el concert solidari “Junts Sumem”, organitzat conjuntament per El 9 Nou i La Creu Roja, amb la voluntat de recaptar fons per tal que 32 nens osonencs poguessin tenir garantides les beques-menjador per aquest curs i així assegurar-ne una bona alimentació. L’acte va ser un èxit i gràcies a la venta d’entrades l’objectiu va reeixir.

Naturalment és una iniciativa lloable i d’una gran humanitat, i és precisament per això que amb el meu grup Obeses no vàrem dubtar ni un segon en participar-hi quan se’ns va oferir. Com és evident no érem els únics sinó que una trentena llarga de músics osonencs (potser amb algun forà però amb el projecte musical establert a Osona) varen prendre la sàvia decisió de col·laborar amb la seva música –el seu ofici- a la noble causa.

Per portar a terme un acte de les dimensions d’aquest, és força evident que una gran quantitat de gent ha de treballar de manera altruista perquè tot arribi a bon port. Però també és evident que l’èxit de l’esdeveniment (tot i que la organització va ser fantàstica en tot moment) resideix majoritàriament en el reclam que té la música com a aglutinadora del “Bé”. Considerant-ho de manera objectiva, no crec que cap altra disciplina escènica tingui en ella mateixa una força que hi sigui comparable però això, en tot cas, ja mereixeria una altra reflexió.

Dit això, només voldria concretar dos aspectes prou notables en els que he aprofundit arran de la vivència de l’esmentat concert. En primer lloc reiterar la humanitat i la solidaritat dels músics. Malauradament la devastadora situació econòmica actual afecta de manera global a tots els estaments professionals però en el cas de les disciplines artístiques, com a luxe que són, la duresa és més violenta. (Sobre aquesta consideració podeu llegir el meu article “La cultura no, és un luxe!”) Doncs bé, tot i aquesta realitat feixuga, tots els músics que hi vàrem participar ho vam fer amb la ferma convicció que la nostra col·laboració era necessària i útil, i això es percebia entre cametes.

En segon lloc sóc de l’opinió que els músics, cada cop més, hem d’anar prenent consciència de la responsabilitat que suposa dedicar-nos a una disciplina amb una capacitat d’afectació social tan elevada com la de la música. En allò que diem, en allò que fem i en com ho fem i com ho diem.